EL PERFECTE FINAL FELIÇ

30. FAMILY LINE

@Olivia_Miller

A mesura que el temps passa, les ferides es van cicatritzant. Ha passat un mes des que la Danielle va tornar, tres setmanes des que en Tyler se'n va endur les seves pertinences del pis i dos dies des que ens vam trobar a l'assaig de la banda. A poc a poc, tot s'ha anat pal·liant, fins i tot el dolor. Hi segueix sent present, però és com quan et prens un analgèsic, es calma.

Sé que l'incident d'abans-d'ahir va ser casualitat, soc conscient que l'Alana s'ha encarregat de dir-li a en Tyler que es mantingués allunyat i intentés no coincidir amb mi encara que no m'ho hagi dit. Li agraeixo.

És el que necessito. No veure'l, no trobar-me'l, fer la meva vida sense ell i sense recordar-me el que he perdut.

He decidit centrar-me en mi i en el que em fa sentir bé, en comptes de recórrer a altra gent per oblidar-me de tot com solia fer amb en Mark.

M'està anant bé, suposo que amb una mica més de temps deixaré de sentir la seva presència al pis. A vegades penso que realment estic veient el seu fantasma, però només es tracta de records llunyans. És curiós com una ruptura també es converteix en un dol.

Passo la pàgina del llibre i m'adono que he arribat al final de la història. El tanco i em quedo mirant la portada una estona. Em vaig comprar el llibre farà cosa d'un any i fins ahir no em vaig dignar a tocar-lo. Bé ni aquest ni els cinc llibres més que m'he llegit en els últims quinze dies. M'aixeco i el col·loco a l'estanteria ensenyant el llom.

No sé si és una cosa bona, però he començat a llegir-me tots aquells llibres que no he gosat a llegir perquè sé que tenen un final trist. I sí, estic plorant com una magdalena i això era precisament el que volia evitar, però se sent molt bé quan acabes el llibre i el paeixes.

De sobte, la melodia del meu mòbil comença a sonar. Arrufo el seny estranyada, són les onze de la nit, no espero cap trucada. L'Alana tenia una cita amb en Walker, la Gaby està celebrant l'aniversari de la seva nòvia, la meva cap dubto que em vulgui dir quelcom a aquestes hores tenint en compte que m'ha vist aquest migdia i aquí conclou la llista de persones que tenen més possibilitats de trucar-me.

I si és ell...? Per què em trucaria? Què voldria? Per què em decebo quan no veig el seu nom a la pantalla?

No hi ha el nom d'en Tyler, n'hi ha un de pitjor. És la meva mare.

Feia quatre mesos que no em trucava, fa quatre mesos que no s'ha presentat a casa de cop i volta, l'únic contacte que he tingut ha estat mínim i per la Sira, directament, no he sabut res d'ella.

Dubto si agafar-li, però si aquests quatre mesos m'ha deixat en pau, per què tornar-me a trucar? Per què molestar-me? Si m'hagués trucat fa quatre mesos després de la discussió que vàrem tenir, no li hauria agafat, però que no m'hagi tocat els ovaris durant tant de temps seguit, és fins i tot preocupant, però que ara em truqui, fa que em preocupi per la Sira.

Despenjo la trucada.

—La Sira està bé? —És el primer que pregunto abans que ella digui quelcom. És l'únic que m'importa.

—Què? Sí, està genial, està dormint ja —respon confosa. Sospiro alleujada, però això només m'enfada més.

—D'acord, doncs si a la Sira no li passa res, tu i jo no tenim res a parlar —dic disposant-me a penjar, però pronuncia el meu nom.

—No podem parlar tranquil·lament?

—La veritat és que no.

—Olivia!

—No et canses de fotre'm la vida? No en vas tenir prou l'últim cop que vares venir? És que no entens el nostre idioma? Et vaig dir que em deixessis en pau! Seguiré sent la germana de la Sira, però no vull saber res de tu —li deixo anar quan la situació em supera. Era l'últim que em faltava per acabar de rematar-me, discutir amb ella.

—He estat pensant en el que em vas dir i potser tenies raó, no des del meu punt de vista, però les històries tenen més d'una perspectiva i el que va passar també et va afectar a tu —insisteix.

—No m'importa, no vull escoltar-te.

—Ho estic intentant, val, Olivia? He començat a anar a teràpia per entendre el que sents i... —comença a dir i no negaré que el que em diu em pilla per sorpresa. Ella? A teràpia? La que sempre s'ha burlat de la psicologia? La que sempre ha tingut clar que tot s'havia de fer com ella digués? Si no notés la vergonya en el seu to de veu, no m'ho creuria, però clarament només a ella li pot fer vergonya anar a teràpia.

—No m'importa, em vas deixar. He après a cuidar-me, ja no et necessito en la meva vida —li recordo, per si se li havia oblidat.

—Tens raó, et vaig deixar i ho sento molt. No havia obert els ulls fins que realment m'he adonat que t'he perdut i no vull perdre a la meva filla. Ho sento molt, Olivia i tant de bo algun dia puguis permetre'm disculpar-me, explicar-me i ser part de la teva vida. No he estat una bona mare amb tu, però crec que puc arreglar-ho si em deixes. Crec que si m'escoltes i t'explico per què m'he comportat així, potser podem reprendre la relació.

Realment la seva actuació és creïble, però és això, una actuació o un remei per intentar calmar la seva consciència, ho fa per ella, com tot el que fa, mai ho farà per mi.

—Arribes tretze anys tard.

—Ho sé i perquè vegis que vull arreglar-ho, té fet una transferència de tots els diners que m'has estat pagant per compensar el deute. Soc la teva mare, no hi hauria d'haver deutes entre mare i filla. Sé que em pagaves per no deure'm res, però mai hauria d'haver acceptat els diners. No els necessito i tu sí. Ets una adulta, tens la teva vida i si no fos per culpa meva, mai hauries tingut problemes econòmics. Et vals per tu mateixa, sempre ho has fet i sempre ho has demostrat. Si el que realment vols és que et deixi en pau, ho faré. No vull espatllar la relació que tens amb la Sira i no vull fotre't. Només vull que sàpigues que si algun cop necessites fugir de Girona, allunyar-te per donar-te un temps o una espatlla, sempre pots venir a Portugal, aquí tens una casa i una habitació encara que no t'ho creguis. Soc conscient que no podré compensar-te els anys perduts, però t'estimo i espero que almenys aquesta disculpa et serveixi. Sento no haver estat la teva mare, Olivia. Sento no haver estat amb tu.

—Jo també ho sento —dic i penjo la trucada.