EL PERFECTE FINAL FELIÇ

6. LAVENDER HAZE

@Tyler.Wells

Per estrany que em resulti, soc el primer a despertar-me. Normalment, ella sol ser la primera els caps de setmana, però avui són les onze del migdia i encara no hi ha ni rastre de l'Olivia. Hauria de tocar la porta de la seva habitació i preguntar-li si segueix respirant? Nah. Ahir va sortir amb l'Alana i la Gaby a prendre una copa i tot i que recordo haver-la sentit arribar a casa al voltant de les dues, és molt estrany que encara segueixi tancada a l'habitació.

Realment la seva franja de descans ronda les sis hores diàries, fa dues setmanes i mitja que vivim junts i aprendre's la seva rutina és fàcil: si no es passa el dia treballant, se'l passa llegint o fent encàrrecs. Crec que des que visc amb ella no ha tingut cap dia de festa sencer, sempre està cobrint baixes i substituint a la penya que li fa pal treballar. Compta com explotació laboral explotar-se a un mateix laboralment encara que la feina et doni els teus horaris?

Preocupat —preocupat?—, estranyat, li envio un missatge a l'Alana preguntant-li si haig d'actuar d'alguna manera davant aquesta situació, però no em respon durant els deu minuts que espero fins que decideixo omplir una tassa de cafè per dur-li com a obra de caritat. No hauria de posar-m'hi i deixar-la fer la seva vida, però què se suposa que haig de fer? No costa res ser amable, no?

Aquesta última setmana hem fet un petit avanç en la convivència. Hem passat d'ignorar-nos i no coexistir en la mateixa habitació a poder compartir un mateix espai sense problemes o reaccions al·lèrgiques. Fins i tot va decidir asseure's a veure The Crown i interrompre la seva habitual cita amb Ludovico Einaudi per segon cop. No hem tingut cap disputa i comencem a ser fins i tot amics? Companys de pis queda millor, definitivament companys de pis.

En el moment en què agafo la tassa i em disposo a rodejar la taula, l'Oliva obre la porta de la seva habitació i apareix de cop. Em preparo per saludar-la, però em quedo mut quan veig l'expressió del seu rostre. Si no sabés que necessita els meus diners per pagar les factures que deu, creuria que està plenament disposada a assassinar-me i d'esquarterar-me en mil trossets.

Vesteix uns pantalons de xandall i una camiseta de màniga curta, porta el cabell despentinat i té dues bosses blaves sota els seus ulls, els quals té els iris recoberts de teranyines vermelles. O ha plorat o s'ha passat la nit desperta. En els dinou dies que fa que vivim junts, no l'he vist flaquejar ni un sol moment, així que dubto que sigui la primera opció. Crec que la seva ànima està feta de pedra o metall de com sembla d'impassible. Només l'he vist ser afectuosa amb els seus animals així que això ho diu tot.

—Hola —dic amb cautela, però la mirada fulminant que em dedica quan passa pel meu costat i es dirigeix a la cafetera em fa deixa sense respiració i veu.

—No hi ha cafè, et vaig dir que no deixessis la cafetera sense cafè. Necessito cafè, collons —diu com si un diable l'hagués posseït i estigués escopint tota la seva maldat per la boca. Espanta, crec que se m'ha tancat l'anus de cop.

—Ah... he... —aconsegueixo pronunciar, però ella obre la nevera, mira a dins i la tanca d'un cop fort abans de tornar a la seva habitació.

Què acaba de passar? I per què tinc la sensació d'haver proclamat una guerra mundial quan en realitat no tinc ni les notificacions del mòbil en so per no molestar a la gent? Això no és estrany, és catastròfic.

Faig memòria de si en algun moment de les últimes vint-i-quatre hores he pogut provocar quelcom que la fes enfadar. Ahir a la nit estava bé i que jo recordi, no em vaig deixar cap llum encesa ni res fora de lloc quan me'n vaig anar a dormir així que... no entenc res. La meva conclusió és que no entenc res i potser m'estic tornant boig perquè, no entenc res. Que tingui canvis d'humor esporàdics també és una altra opció.