EL PERFECTE FINAL FELIÇ

25. EL DESARME

@Olivia_Miller

Han trobat a la Danielle i no al seu cos com tothom creia i esperava, l'han trobat viva. Ha tornat, està viva. La Danielle està viva.

Ni tan sols penso en el que això suposa, començo a recollir totes les nostres pertinences dins les motxilles que havíem dut mentre en Tyler s'acaba de vestir. No ha tornat a pronunciar cap paraula, ni tan sols ha deixat anar cap soroll, ni un senzill sospir. He hagut de treure-li el mòbil de la mà i parlar amb la seva mare perquè ell estava en xoc, està en xoc.

Acaben de dir-li que un fantasma del passat ha tornat a la seva vida.

M'empasso saliva, pressiono la mandíbula i m'apropo a ell amb cura. S'ha assegut a la vora del llit fa vint minuts i no s'ha mogut ni un pèl. M'agenollo al seu davant i l'agafo de les galtes per mirar-lo als ulls. Per molt que les seves pupil·les apuntin als meus ulls, no està aquí.

—Eh, tot anirà bé, d'acord? He recollit totes les nostres coses i he trucat a un taxi perquè ens vingui a buscar, de seguida arribarem a l'hospital —li dic acariciant-li els pòmuls i amb un somriure dolç, però els ulls em couen com foc. No és a mi a qui han dit que la meva ex a qui creia morta ha tornat a la vida, tanmateix, una part de mi comença a adonar-se del que realment això significa.

De sobte, la porta de l'habitació s'obre de bat a bat i l'Alana entra com una bala amb els ulls ben oberts, però s'atura de cop quan en Tyler alça la mirada i la veu. Em faig enrere i l'Alana ocupa el meu lloc, en Tyler s'abat de seguida que ella l'abraça. El seu cos comença a tremolar i cau de genolls a terra mentre l'Alana l'abraça i el subjecta amb força.

M'enduc la mà a la boca i em mossego el palmell ofegant un sanglot i intentant alleujar la fiblada que em travessa el cor, però veure a en Tyler així de destrossat em parteix l'ànima. Noto que les mans em comencen a tremolar quan m'haig de netejar l'aigua dels ulls que no em deixa veure amb claredat. Estic plorant. No puc plorar.

Em frego els ulls i respiro profundament intentant calmar-me. Em giro buscant si falta quelcom més per endur-nos, però em trobo amb en Walker mirant als dos germans amb pena i llavors, a mi amb compassió. Pensa exactament el que jo penso. Ell ho sap, jo ho sé, tothom ho sap. M'obligo a forçar un somriure per pal·liar les paraules de la nostra ment i em penjo les motxilles a l'espatlla.

—He trucat a un taxi, estarà a punt d'arribar —li dic. No crec que ara mateix ningú estigui en condicions de conduir. Són les tres de la matinada i s'acaben d'assabentar que una persona de la seva vida ha tornat.

En Walker assenteix amb el cap, però el timbre de la casa sona.

—Aneu vosaltres, acabaré de recollir el que queda i despertaré a la Gaby, vindrem de seguida.

—Podem esperar-vos...

—No, heu de marxar ja —diu de sobte l'Alana.

Em giro cap a la meva amiga i en Tyler qui sembla una mica més calmat. L'Alana fa aixecar al seu germà de terra i li eixuga les llàgrimes abans de portar-lo cap a nosaltres.

—A qui voldrà veure és a tu i l'Olivia treballa a l'hospital, heu de marxar ja. Nosaltres sortirem de seguida —continua dient mirant a en Tyler. Ell assenteix amb el cap i torna a abraçar a la seva germana.

Tanco els ulls i somric a la meva amiga per calmar-la.

—Deixaré les motxilles al maleter —dic i surto de l'habitació abans que els ulls d'en Tyler trobin els meus. No puc mirar-lo als ulls. És molt egoista de la meva part sentir-me així, però no ho puc evitar.

La Danielle ha tornat i és l'amor de la seva vida. Una veueta dins del meu cap no deixa de parlar-me i repetir-me el mateix: «està tornant a passar, t'estan tornant a abandonar».