EL PERFECTE FINAL FELIÇ

26. ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS

@Tyler.Miller

—Està viva, Tyler. La Danielle està viva, ha tornat —em diu la meva mare a l'altre costat de la línia.

Immediatament, deixo d'escoltar i perdo la noció de tot. Deixo de ser conscient del que m'envolta. Deixo de pensar. Deixo de sentir. Tot es torna borrós i les orelles em comencen a xiular. Les seves paraules ressonen tan fort en el meu cap que paralitzen cada cèl·lula del meu organisme.

L'únic que aconsegueixo veure és els ulls de l'Olivia quan em mira fixament. Només veig la manera en què els seus llavis es mouen, però no soc capaç d'escoltar res del que pronuncien. És com si el meu món s'hagués trencat i tot hagués deixat de cobrar sentit. Com si una bomba hagués explotat just davant els meus ulls. Com si hagués vist un fantasma.

És el que ha passat, la Danielle ha tornat.

—Està viva, ha tornat —dic adonant-me de la realitat.

La meva ment pensa en tot i a la vegada en res. On ha estat tot aquest temps? Què va passar aquella nit? Estarà bé? Ens va deixar expressament? Algú li va fer mal? On és? Necessito veure-la, però no sé si seré capaç de mirar-la als ulls. Ha estat cinc anys desapareguda i ara ha tornat, per què? Què va passar? Estava viva.

Estava viva i jo creia que havia mort. He anat a visitar la seva tomba. L'havia superat, havia refet la meva vida i ella on estava? Probablement, estava passant per un infern i mentrestant jo estava superant la seva mort, refent la meva vida, continuant endavant... M'he enamorat de l'Olivia. Li acabo de dir que l'estimo...

El cap m'està a punt d'explotar. El pit em fa molt mal, no sé què em trobaré, no sé com la trobaré, no sé què passarà quan la vegi, no sé res, però fa molt mal. Hauria d'estar alegre, però fa molt mal.

En el moment en què noto els braços de l'Alana envoltant-me, no aguanto més i exploto. Els ulls em couen de les llàgrimes i cada cop que respiro, els meus pulmons s'ofeguen.

A partir d'aquest moment, deixo de ser conscient del que passa. Deixo de saber on anem i què fem, deixo d'existir i estar present. Tot em dona voltes, les ganes de vomitar s'apoderen de mi i crec seriosament que estic a punt de desmaiar-me, però noto que els meus dits s'entrellacen amb els seus i a poc a poc torno a la realitat.

Em centro en el tacte dels seus dits, en com acaricien el dors de la seva mà, en com la seva escalfor s'estén pel meu cos, en com aquest gest ha estat un habitual els últims tres mesos, en com el sol fet de mirar-la als ulls m'alleuja i em fa sentir molt millor. L'Olivia s'ha convertit en la meva àncora al present, s'ha convertit en la medicina que ha aconseguit pal·liar tot el dolor. L'Olivia és tot el que necessito per respirar.

I quan arribem a l'hospital, la desesperació i la culpabilitat de saber que ha estat els últims cinc anys segrestada, em destrossen l'ànima.

Vaig deixar de buscar-la, vaig perdre l'esperança. Vaig donar-me per vençut, em vaig mentalitzar que ja no tornaria mai més. La vaig enterrar a un cementiri. Vaig superar la seva mort.

En el moment en què l'Olivia em mira als ulls i em diu que està bé i que m'estima, el meu cor torna a bategar i els meus pulmons s'omplen d'oxigen, però segueix fent mal respirar.

Si no fos perquè l'Olivia no deixa d'acariciar-me i consolar-me, hauria entrat allà dins i m'hauria importat una merda enfrontar-me a deu infermeres i trenta policies. L'espera no fa més que augmentar els nervis, tanmateix, també calma el dolor, la desesperació i el xoc en què estava.

—Ja pot entrar a veure-la —diu la infermera venint-me a buscar.

Salto de la cadira, deixo anar la mà que subjectava i la segueixo sense mirar enrere i a ningú. El cor em va a mil, no deixo de buscar-la per tot arreu tot i que encara no hàgim arribat a l'habitació. I quan per fi arribem al box, em paralitzo de cop.