Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA A - FANTASIES CEGUES

Noto una mà. Poc a poc la tela situada als meus ulls desapareix. Sento una veu greu i ronca però familiar. Em diu que ja puc obrir els ulls. Que no tingui por. Que tot anirà bé. Aquestes frases suposadament m'han d'animar però en realitat em causen por. Què veuré? Continuaré sense veure res?

Sé que si no obro els ulls no obtindré cap resposta a les preguntes que formula la meva ment, així que poc a poc els obro.

Noto que em falta la respiració. Estic nerviosa. Començo a veure una silueta difuminada. No pot ser. Estaré somiant? Els obro totalment. Davant meu hi ha el doctor i el meu marit, Pol, que insisteix en que li digui alguna cosa, que els hi doni algun senyal.

Després d'uns minuts amb silenci reacciono amb un lleu somriure.

Pol m'abraça. Noto les seves llàgrimes humides sobre el meu rostre i la força del seu cos. Pensa que tot continua igual, però s'equivoca. Aquella silueta difuminada és cada vegada més nítida.

L'accident de cotxe, quan tan sols tenia 5 anys, em va canviar la vida. Vaig passar de veure-ho tot a no veure-hi res. Ja fa 25 anys que espero aquest dia i finalment ha arribat. Sempre he tingut fantasies en les que tornava a veure el que m'envoltava, on apareixia contenta i feliç. Ara estic molt confosa.

El miro fixament. Les nostres mirades entre elles fan una petita connexió desconeguda i estranya. Ell fa un pas enrere. Sé el que està pensant. Està molt confós. No reconeix la mirada d'abans, no tinc una mirada perduda i neutra sinó directa i forta. Ell s'adona que l'operació ha fet més del que ell s'imaginava, sap que ja puc veure.

El doctor em felicita per aquella gran notícia i en Pol li dona les gràcies, l'operació ha estat un èxit. Jo continuo callada i mirant-los sense parar, no sé que pensar ni com actuar.

Sortim de l'hospital, cap a casa, mentre observo el meu entorn sense perdre cap detall. Era molt petita quan vaig perdre la vista i no recordo gaires coses, simplement tinc el record de la cara dels meus pares i poca cosa més.

Les meves fantasies eren més potents que la necessitat de veure i em feien imaginar rostres, paisatges i mons que ara es tornaven diferents per moments. Sabia que en Pol tenia barba i el nas punxegut, havia recorregut el seu rostre amb les meves mans tantes vegades que era inconfusible, imaginava el color ros del seu cabell, els llavis rojos com la sang i pigues dissimulades al nas. En canvi ara, tot ell és d'un color més apagat, el seu cabell és castany, els ulls d'un color cafè i els llavis d'un rosa pàl·lid que fa que estiguin desdibuixats.

Ja hem arribat al nostre pis. Pugem les escales fins arribar a la setena planta. En Pol obri la porta. Estic nerviosa i a la vegada entusiasmada. Ha arribat el moment de veure amb els ulls aquella casa que sempre havia vist amb la ment. Faig un pas endins.

Les parets tenen un tacte rugós però d'un color ocre, la taula de l'entrada petitona és d'un color negre deslluït per la pols, el menjador amb aquell sofà gran de tacte fi que sempre havia notat ja no era el mateix al veure que el seu color blanc no era pur com sempre havia imaginat.

La meva ment m'havia regalat tonalitats i colors que es transformaven en sensacions i sentiments màgics, tal i com jo ho volia sentir. En canvi ara, el poder de la imaginació s'esvaeix per moments, mentre els ulls reclamen el seu protagonisme.

Entenc que ha arribat el moment de viure la realitat. La part que em fa més por. Tot era tan bonic a les meves fantasies... No sé que fer.

Finalment em miro al mirall, aixecant lentament la mirada des dels peus fins al cap. Porto uns pantalons d'un color gris indefinit i una samarreta blava de màniga curta d'esport amb un escot dissimulat. En les meves fantasies la samarreta tenia un to més verdós, amb un escot molt més graciós que combinava perfectament amb els pantalons clars.

Miro la meva cara, trobo els ulls al mirall i faig un pas enrere.

Què li ha passat al meu cabell daurat i sedós? On està? I aquella carona rodoneta i fina?

Tot ha canviat. El cabell ha agafat un to més castany amb el pas del temps, les galtes rogenques han desaparegut, la cara ara més estilitzada té algunes arrugues i línies dibuixades per infinites expressions.

No sé que fer. No puc més. S'apodera de mi un gran conflicte d'emocions que no puc suportar. Començo a treure'm la roba i la llenço pel terra. No m'agrada. No m'agrado. Vull ser com abans i començo cridar.

Veig el Pol que ve corrents i m'agafa de la cintura fortament.

Comença a dir: Para! Tranquil·litzat. Què et passa? Estic aquí per ajudar-te.

Em deixo caure al terra. Començo a plorar desconsoladament. Ell m'abraça.

Tanco els ulls i em tranquil·litzo. Estar amb ell em dona serenitat, aquesta sensació quan tanco els ulls no ha canviat. Sé que m'ajudarà.

Un cop tranquil·la xerrem tota la nit asseguts còmodament al sofà deslluït i amb poca llum.

És un canvi radical i ara hauré de trobar noves fantasies per imaginar.