Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA C - DOLORS

La Dolors fa set anys que veu la vida des de la cadira. Amb la boca torta i la mà dreta arromangada i esquifida com si fos una maneta d'un dinosaure enorme i letal, veu com sa mare ha hagut de tornar a cuidar-la. La mare de la Dolors és grossa i vella i li costa caminar perquè se veu que té com punxes a dins dels genolls i dels colzes. I per això també li costa pentinar-se el darrere dels cabells i girar les truites de patates i aixecar coses que pesen molt. I les punxes que són pesades i punxegudes li fan mal, a la mare de la Dolors, però ha après a empassar-se el dolor d'un sol glop. GLUP! Ja no hi és. Així és com ho fa per poder moure a sa filla pugui anar d'un lloc a l'altre. Tampoc és que vagi a molts llocs, la Dolors: de la cadira a la dutxa, de la dutxa a la cadira, de la cadira al llit. Sort d'això, pensen sense dir-se res totes dues, perquè sinó el dolor de l'altra se faria impossible d'empassar d'un sol glop. I llavors el patiment se'ls acumularia dins la gola i trauria punxes, com si fossin les dels colzes i els genolls. Sort d'això... GLUP!

La mare de la Dolors s'aixeca cada dia esperant que nostre senyor hagi escoltat alguna de les oracions cansades de la nit anterior. Amb el temps ha anat reduint les ambicions: al principi resava perquè la Dolors tornés a caminar, després a parlar i ara ja només li prega a Déu que algun dia, si us plau, deixi de tenir este coi de bracet arromangat. La Dolors és testimoni de l'evolució de les oracions perquè la paret que separa la seua habitació i la de sa mare és prima com una fulla de plataner. No entén per què sa mare demana la desaparició del bracet de dinosaure, si a ella ja li agrada. Esta extremitat lletja i deforme, li recorda que fins i tot les bèsties més grosses i letals que han caminat per sobre la Terra tenien parts petites, indefenses, recargolades i ridícules. La Dolors voldria que sa mare pregués per altres coses. Per les punxes dels seus genolls i dels seus colzes, per la truita de patates que no pot girar, per la pensió que no para de baixar. Li agradaria no ser el centre de les converses entre Déu i sa mare. Voldria poder-li retornar això, almenys.

La Dolors també resa de tant en tant. Ho fa un cop per la setmana, durant la missa dels diumenges, des de darrere de l'última filera de bancs de fusta de l'església, perquè la cadira no molesti a la gent que va a combregar. La Dolors no s'atreveix a parlar amb Déu, però. Li agafa una espècie de no-sé-què que fa que li piquin les cames, i això que normalment no se les sent. En canvi, ha agafat el costum de parlar amb Sant Judes Tadeu, que és el patró de les causes perdudes. La Dolors creu que si hi ha algú proper a la deïtat que pugui atendre les seues oracions, serà ell. A Sant Judes li demana poques coses, perquè creu que demanar molt fa lleig, fa egoista. I és ben sabut que a nostre senyor i els seus amics no els agraden, els egoistes. Per això demana coses ben menudes, ben menudes. Coses que de tant menudes, fins i tot són ridícules. Una mica de sol per l'endemà que la mare ha d'anar a comprar, una rampa per l'esglaó que hi ha entre la cuina i el menjador, uns anys més de vida per la caldera de l'aigua calenta. Sant Judes, però, se fa sempre el sord. Ets un cabró, Judes, remuga com pot la Dolors des de darrere de l'últim banc de fusta de l'església. I sa mare li fa xst!, Dolors, dona, que estan consagrant l'hòstia! Així que la Dolors calla per dins i per fora i comença a pensar en aquelles caixes de fusta sota terra i encastades enmig de parets de pedra en què pensa els dies dolents. Els dies pesats, lents, secs. Els dies en què pensa que tant de bo no la veiés, la vida. Tant de bo no hagués de veure-la ni des de la cadira, ni des de la dutxa, ni des de cap lloc. Hi ha dies en què li agradaria estar tancada dins d'una caixa de fusta i enterrada ben cap al fons de la terra. O dins d'una caixa de fusta encastada enmig d'una paret de pedra.

Els dies secs solen passar les setmanes en què no veu als seus fills. Perquè la Dolors té dos fills preciosos i brillants com dues perles del mar que viuen amb el seu exmarit a

Tarragona. Això sí que li sap greu, a la Dolors. No haver pogut criar a sons fills. Què hi farem, xata, li diu sa mare, qui no té un all té una ceba i los xiquets estan bé amb ell, això no ho podem negar. Amb ell s'avorreixen com una ostra perquè és un sense-suc, li agradaria contestar. Però com que no pot parlar ho guarda a dins del seu cap, al costat de les caixes de fusta i de tantes altres coses. Perquè dins del cap hi té moltes coses, la Dolors. Hi té pensaments, hi té records, hi té desitjos. Hi té el que és seu i prou. La Dolors ja ho sap que tothom hi té el que és seu i prou, que tothom hi guarda les seues coses, a dintre. Però ella no les pot dir. Les podria escriure amb la mà bona, pensa la Dolors, però no vol. No vol que surtin d'aquí dins. De dins seu, del que ella és, a part d'un dinosaure malforjat.

De vegades la gent li pregunta si no pot parlar gens ni mica. I la Dolors fa que no amb el cap. Esquerra-dreta, esquerra-dreta. La gent de vegades també li pregunta què pot moure i què no i què li va passar i què no. I si no ho pregunten és igual perquè la gent, quan veu la Dolors asseguda a la cadira amb la boca torta i la mà dreta esquifida i arromangada, ho pensa. La gent pensa que segurament va ser un ictus, però que si no, va ser una altra cosa tant o més terrorífica. Com que fa set anys que veu la vida des de la cadira amb la boca torta i la mà dreta de dinosaure, esquifida i arromangada, veu els pensaments als ulls de la gent. Oh, probeta Dolors, amb lo bonica que era, amb lo formosa que era, amb la de coses que hagués pogut arribar a fer... A la Dolors li fan ràbia els pensaments plens de compassió de la gent. Les paraules de la gent. La gent. La gent que camina i se mou sense cadira i sense mares velles amb punxes als genolls i als colzes. La gent que balla i va a caminar els caps de setmana o que no hi va mai però pot fer-ho, si vol. La gent que parla i enraona sense parar i fa gestos grossos amb tots dos braços perquè no té cap mà esquifida i arromangada de dinosaure. Li fa ràbia la gent que té fills que no són pas com perles precioses i brillants del mar. I els dies de tanta ràbia i de gent que pregunta amb els ulls plens de pena i de caixes de fusta sota terra i de dolors de mares velles i cansades, la Dolors s'imagina que la pell se li torna llisa i brillant i verda i roja i plena d'escates dures i resistents. I que les ungles quadrades i curtes, li creixen i se li afilen i de tan llargues i afilades. I de sobte la Dolors veu un reflex verdós a la cafetera italiana que regalima cafè calent com el foc i crida un crit ofegat amb una boca amb moltes fileres de dents. I mentre les cames se li fan grosses, els malucs li creixen i la cadira, rovellada i pesada, s'esquerda de mica en mica per la pressió de les seues noves extremitats, la Dolors sent una gana intensa i pregona, una gana com d'animal. La columna se li allarga, la mandíbula se li eixampla. Tot se li fa gran i dur i fort i se torna punxegut i verd i roig i feréstec. Tot excepte el seu bracet esquerre que se fa menut i ridícul. I amb els dos braços per fi a conjunt, somriu en veure com les rodes de la cadira surten disparades tot trencant els vidres del balcó en mil bocins. La Dolors salta al carrer i camina contenta de veure coses que no són les de sempre en els ulls de la gent. Contenta d'adonar-se que la compassió i la pena i les preguntes estúpides i avorrides han desaparegut. Contenta de reconèixer la por de la gent, la por dels ulls oberts com plats de la gent. La Dolors persegueix a tothom i a ningú, sense córrer, només per passar l'estona fins que la gana d'animal, intensa i pregona, se li torna a fer present com una punxada. I llavors la Dolors aixeca el cap i els bracets arromangats i crida com criden els animals, com criden les bèsties ferotges que saben com cridar i que saben que cal fer si tenen gana. I fa un mos gros com la persona que té a la boca i la comença a mastegar, tranquil·la. Mastega a poc a poc totes les preguntes de la gent, totes les mirades de pena i compassió de la gent, totes les pregàries a Sant Judes Tadeu, totes les converses entre sa mare i Déu, totes les punxes dels colzes i dels genolls, tota la ràbia cap als fills lletjos dels altres. I quan ho té tot ben trinxat, ben menut, ben esmicolat, s'ho empassa d'un sol glop. Penes, punxes, compassions, fills dels altres, Sants Judes i nostres senyors. GLUP! Ja no hi són.