Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA A - L'OMBRA DE CARDFON

Hola, sóc Emma, tinc disset anys, visc en un poble que es diu Mora la Nova i ara mateix em

trobo escapant d'algú, o més ben dit d'alguna cosa.

Només recordo que m'he despertat a una casa enmig del bosc, i que en ella hi ha tres

persones -encara que no sé si utilitzar exactament la paraula "persones, ja que semblen de tot

menys humans-.

Quan m'he despertat, he sortit de l'habitació, espantada, per trobar la sortida, però a mig del

camí m'he trobat amb el menjador, i en ell hi havia tres figures molt estranyes batallant entre

si. Una era una ombra que emetia reflexos de llum, com si fos una televisió antiga. La

segona, era un cos femení amb una dessuadora amb caputxa i un tros de roba tapant-li mitja

cara; l'estrany d'ella és que on hauria d'estar la seva mà, hi havia un fuet! L'última figura era

un noi de gairebé vint anys, tirat en una cantonada d'aquell menjador, convulsionant.

Ara em trobo corrent pel bosc, sento que el terra sacseja com si algú de tres metres estés

corrent rere meu. Penso en els llocs on em podria amagar. El riu? No, m'ofegaria. Rere els

arbustos? No, em trobarien. Pensant en totes les opcions mentre corro més depressa que

Usain Bolt, sento una forta mà sobre el meu fràgil braç.

-No em toquis!- Crido sense saber qui m'ha tocat.

-Tranquil·la, jo no et faré res.- Em respon la veu greu d'una dona. En girar-me, trobo la

senyora de la casa del bosc, que ara ja té una mà corrent.

-Què vols de mi?- Li pregunto mentre una llàgrima recorre la meva galta.

-Vine amb mi i t'ho explico pel camí.- Em respon amb una veu tranquil·litzadora, de

protecció.

Jo accepto. De camí cap a la tenebrosa casa del bosc m'explica que el que vaig veure en

aquella casa era un projecte d'un científic que es deia Chris Cardfon. Em sembla estrany, ja

que Cardfon és el meu cognom .

Li pregunto si té alguna cosa a veure amb mi, aquest projecte. Ella em contesta que sí, que

Chris Cardfon era el meu pare, que ell va morir quan jo encara era petita. A mi m'ha semblat

encara més estrany no recordar-me del meu propi pare, però ella em diu que jo necessito

veure una evidència per a creure el que m'havia de dir, i que aquella evidència es troba en

aquella casa. En arribar m'explica unes ordres.

-Mira, ara li has de donar la mà a Àlex i concentrar-te en els teus pensaments- Aquell noi era

qui jo recordava convulsionant, però ara ha deixat de fer-ho.- En cap moment, encara que

aparegui alguna cosa que no t'agradi, apartis la teva mà de la seva.- M'adverteix.

En donar-li la mà a Àlex apareixen un munt d'imatges al meu cap. La primera és de mi mirant

una llauna de Coca-Cola i tinc el cap ple de cables. D'un moment a l'altre, la llauna explota.

Després, apareixo jo en un llit d'hospital, algú al meu costat tocant un munt de màquines.

Quan l'Àlex solta la meva mà, totes aquestes escenes desapareixen del meu cap.

-Segurament et vindran al cap un munt de preguntes, però ara no tenim temps d'explicar-t'ho

tot- Em diu ella assenyalant-me

-T'explicaré només el que has de saber- I es queda un moment pensant les paraules correctes.

- Mira, tu ets part d'aquest projecte, ton pare li a donat uns poders a cadascun de nosaltres, el

meu és el fuet a la mà i la telequinessia, els de Àlex són passar records tocant-vos les mans i

fer-se invisible, a ell i qualsevol cosa. I tu també en tens, de poders; només un, però és el més

letal: el poder de l'explosió. Pots fer explotar objectes, persones, inclús planetes si volguessis.

L'últim que has de saber és que hi ha algú més com nosaltres però, degut a un error, ara va

matant a tort i a dret tot el que es troba davant seu. Ell és 00-5, té els poders de súper velocitat

i la invisibilitat; és aquella ombra que vas veure en despertar-te i necessitem de la teva ajuda

per trobar-lo i fer-lo desaparèixer.

Acceptes ajudar-nos?- Em suggereix.

-Sí, però hi ha un petit detall que caldria resoldre, i és que no sé com utilitzar el meu poder-

Responc amb fermesa.

-Això s'arregla fàcilment. - diu mentre col·loca una petita pedra davant meu- Imagina't la

pedra explotant i al mateix temps digues "boom"- M'ordena mentre jo faig el que ella

m'aconsella.

-Molt bé, ara iniciem el pla- continua mentre marxa cap a la cuina en busca d'alguna cosa-

I torna amb un conill mort entre les seves mans. I el deixa al centre del menjador. Decideixo

no preguntar.

-Ara, tots, amagueu-vos.- Ens mana.

L'Àlex s'amaga al passadís, la dona rere de la porta d'entrada i jo a la cuina, que té accés al

menjador.

De sobte, sense adonar-me, apareix 00-5 i comença a menjar-se el conill mort. La dona que

m'ha acompanyat durant aquesta història em fa senyals amb les mans perquè faci explotar

l'ombra. Jo segueixo els passos. M'imagino a aquella ombra explotant i dic "boom".

L'ombra desapareix fent-se pols. És l'únic que puc veure en obrir els ulls.

Aparentment, ja no estic a la capa de la terra. Estic sola, no hi ha ningú, no hi ha res i jo no sé

com tornar.