Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - DE LÍQUIDS I SOMNIS

M'hi vaig llançar de cap! Mai m'hagués pogut imaginar on em portaria aquell forat que

vaig descobrir al final de la séquia... Just en aquell moment, em va venir a la memòria la

nit que va ploure rius sencers i que jo havia fet cap allí. Sense saber com ni per què, m'hi

havia quedat tota la primavera.

Era un petit paradís. Hi havia un arbre de cada classe: una figuera, un albercoquer, una

prunera, un albergener, una maçanera, un nesprer i un bon taulat de verdures. A la punta

del camí, hi destacava un gran xiprer que feia de fita. La construcció que em va captivar

de seguida va ser la sénia. Mai no havia vist una roda tan màgica: feia aparèixer aigua

sense parar des del fons de la terra, de manera que no hi havia necessitat d'estar pendent

del cel ni del vent que bufava. Tenia un so realment especial, amb una cadència que

resultava hipnòtica. L'aigua hi circulava amb una xarxa encadufada per poder regar totes

les plantes i arribava fins als peus d'un gran cirerer que no feia fruit, sinó unes flors d'un

color entre blanc i rosat indefinit que duraven més temps que l'habitual en cap altre arbre.

Per algun motiu, em va resultar familiar.

De vegades, però, se sentien crits i veuotes que sortien de la caseta: Sénia, carro i mala

muller, no et faltarà què fer! Ho deia una veu forta d'home, que sovint marxava amb el

vehicle carregat i passava un temps fora. Els dies que venien després eren lluminosos. Tot

aquell petit món reposava i fluïa d'una manera més natural.

El dia que vaig veure la mort més de prop, el vaig conèixer. Plovia tant que els solcs de

l'hort van desaparèixer per complet. Aquells reguers on m'agradava jugar cada tarda,

quan la iaia amollava l'aigua del pou. Ella d'amagat també m'explicava històries dels

estels i em feia somiar desperta. Fins que se'n va anar.

Un dia vaig sentir un rauc desconegut que ressonava molt fort. La sénia em va atraure i,

fins que hi vaig ser de cap dins, no em vaig adonar ni tan sols que anava mullada. Saniya,

Saniya, on ets?, sentia la veu la mare que em cridava. Ella era al llit des del dia que jo

vaig nàixer. La recordo sempre allí ajaguda, immòbil. El pare remugava sovint que mai

no se'n recuperaria, d'aquella mala hora.

Jo només podia pensar que m'ofegava. Era impossible aguantar hores surant i tornar a la

superfície sense ajuda i estava segura que ningú no em sentiria. Després de lluitar els

primers minuts contra l'aigua, per això, sense pensar, em vaig deixar emportar per la força

de la gravetat i l'element aquàtic fins que sorprenentment vaig poder obrir els ulls de nou

i vaig adonar-me que no havia desaparegut.

Al món de davall, vaig descobrir éssers vius que tenien formes animals: infants i jóvens

amfibis, dones amb pell d'escorça, hòmens alats amb cua, éssers asexuats i criatures amb

el coll llarg, ancians amb formes d'arbre i de drac... Tots em van semblar més propers a

la natura i, d'entrada, el que més em va sobtar és que malgrat les seues diferències era

evident que vivien en harmonia.

Ella es va inventar un nom per a mi: Ori-saif. Deia que la feia pensar en Orió, el gegant

(al-jabbar), però jo sense l'espasa de la sisena estrella més brillant de la constel·lació (saif

al-jabbar), com deien els relats de l'astronomia àrab. Jo era un amfibi jove, però segons

la Saniya les dimensions del meu cos eren molt grans. En realitat, els meus ancestres

havien nascut en rius llunyans, eren kappa, dimonis d'aigua.

Aquell dia la vaig anar a rebre perquè, de fet, jo havia estat al seu món de damunt la

primavera anterior i sabia que necessitava algú que li fes companyia. Ella només tenia

referències de les històries i llegendes lligades a l'Univers exterior i jo ara li podria parlar

del paral·lel 42 i de les connexions interiors de la Terra. Li vaig explicar que Equador

avall hi havia una línia que connectava mons diferents i que passava per aquella horta de

l'Ebre i anava fins a indrets com el Japó, al llarg de la franja on s'unien les energies dels

hemisferis nord i sud.

I un dia, quan ella ja estava preparada per pensar amb el cor, vam anar a visitar la Yukionna

a les profunditats de l'illa d'Hokkaido. Mare, mare, mare! Ets tu, mare?, va crida

la Saniya només llucar-la de lluny. Una dona de pell molt blanca i els cabells llargs que

li tapaven lleugerament la cara avançava cap a nosaltres. No pot ser... Ets aquí amb mi i

pots caminar? És real el que veuen els meus ulls, Ori-saif? Estava convençut que ho

aconseguiria, que ella també era especial, quan la vaig veure.

La Yuki-onna era una dona de les neus, que en el passat havia patit la tragèdia de perdre

un fill perquè ningú no la va ajudar quan es va posar de part una nit d'hivern. Per això

sortia les nits de tempesta amb set de venjança contra els hòmens que no tractaven bé i

abandonaven la família. Els congelava amb el seu alè gèlid. S'emportava a l'inframon les

males ànimes sense fer soroll. En canvi, protegia els nets de cor i infonia pau i energia

positiva en les bones criatures. Només veure-la, li va respondre: Saniya, recorda-ho, tot

el que ha existit algun cop amb el cor reviu per sempre. Aquest riu que veus era

originalment un drac alat i aquesta aigua és un conducte sagrat que fa possible continuar

el camí de la nostra existència. Fa perviure a través dels temps l'energia de les nostres

ànimes. A la seua riba, podrem ser nosaltres mateixes. Tots som fets de líquids i somnis.