Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA C - L'ÚLTIMA CARTA

De nit serrada l'estació semblava buida, abandonada, gairebé sense vida. Eren poques les persones que s'hi congregaven per esperar el tren, a aquelles hores n'hi passaven més aviat pocs. La majoria de gent, s'arreceraven de la fresqueta matinal sota l'aixopluc o fetes una bola a un banc. Amb una simple ullada es podia notar que era molt aviat.

Sense deixar de mirar a banda i banda, va encaminar-se a un banc, amb la calma regnant, sentint el repic de les seues sabates i uns tímids xiuxiuejos mesclats amb badalls. Va recordar com sempre li havien dit que viatjar tan aviat era per gent que entrava a treballar molt d'hora i per aquells que necessitaven la foscor per amagar les seues accions. No formava part de cap dels dos grups, però no li importava haver arribat tan aviat, volia aprofitar la calma i serenor de la nit per pensar. Potser per escapar, també. Al final possiblement sí que pertanyia al grup d'aquells que no volia que se sabés on van. Sumida en els pensaments, no va ser conscient de quant temps havia passat, mirava les estrelles com si volgués endevinar què li volien dir, però ella mai n'havia sabut d'això de llegir-les com la seua amiga Kairash. Era inevitable que de nou li tornés a la ment la seua imatge. Recordava molts moments juntes, moments feliços que sense esperar-s'ho s'havien acabat se sobte. No es podia permetre el luxe de plorar allà mateix a l'estació i així hauria estat de no ser pel soroll del tren arribant. Es va aproximar a la porta encara sense saber molt bé què pensar. Un cop dintre, va buscar un vagó que semblés tranquil. Sentia el sotragueig del tren sota els seus peus i es va posar les mans a les butxaques per arrupir-se i sentir-se més còmoda, però dintre hi va trobar una carta. L'última carta de la Kairash, aquell tros de paper rebregat amb gust d'amarg que tants cops havia llegit en els últims mesos i que tantes estones dels seus pensaments havia ocupat. No ho podia evitar, la va llegir per enèsima vegada.

22 de març

Estimada Éahbe,

Ara feia dies que no t'escrivia, però el cert és que el meu estat d'ànim no ha estat el millor últimament. Aquest clima gèlid, tampoc, tot i que ja saps que m'agrada més així. Ara mateix, em trobo a l'escriptori de l'estudi, sí, aquell que està davant la finestra. Sento la tempesta i m'envaeix aquella sensació de comparança amb la vida, és bonica, però al mateix temps és perillosa i fa por, molta por. Observo per la finestra per veure si tornen, però és inútil, sé que ja són dins aquesta mateixa casa i que venen per mi. Sé també que aquest cop serà inútil lluitar perquè guanyaran i aquesta vegada no serà només una batalla sinó la guerra sencera. No et pots imaginar com són d'horribles els seus atacs. No crec que pugues. La majoria de la gent, prefereix ignorar que existeixen pel simple fet que mai han estat atacats, la ignorància és més còmoda. És millor això que ser conscient com a poc a poc van guanyant la partida per dominar el món i convertir-lo en un lloc hostil i fosc, habitat per gent sense voluntat, com a zombis actuant maquinalment al seu servei. I això ho aconseguiran amb els seus atacs... oh estimada, quins atacs! No et pots arribar a imaginar que cruels poden arribar a ser. Espero que no els coneguis mai. Poden arribar a comparar-se fins i tot a la més llarga i dolorosa de les malalties. Les ombres t'ofeguen, et xuclen tota l'energia i et fan viure en un profund estat de foscor. El pitjor és que a vegades sembla que s'apiaden, i marxen, però no és així, és tot part del seu malèfic pla. En qualsevol moment tornaran per sota la porta, entraran dintre meu i em torturaran fins que ja no pugues més, fins al punt que amb tant dolor i cansament desapareixeran les ganes de viure. T'enverinen, estimada Éahbe! T'ennuvolen la vista fins que no reconeixes la gent del teu voltant... o a tu mateixa. Ha arribat un punt en què ja n'estic cansada. No suporto més viure així. Tant de bo et pogués escriure per donar-te unes millors notícies, però no tinc forces. En aquesta carta, no voldria enviar-te pena, però no em sento capaç d'evitar-ho. Seré breu, només et volia dir que sempre has estat molt important a la meua vida i que els moments que hem viscut juntes els he dut al cor per sempre. Passi el que passi no em recordes dèbil, recorda quan passejàvem pel bosc identificant plantes o aquella època quan encara érem petites i amb un parell de conjurs simples pensàvem que ens menjaríem el món.

T'estima per sempre,

Kairash

Pensava molt en la Kairash d'ençà que unes quantes llunes enllà havia rebut aquesta carta i encara més des que havia rebut una segona carta informant que havia begut una forta pocima d'herbes que acabaria amb el seu sofriment per sempre més. Trobaria molt a faltar les seues cartes intercanviant trucs, propietats de plantes, receptes o simplement parlant de qualsevol cosa, però sabia que ara ja no s'hi podia fer res, ja era tard. Si tan sols hagués estat capaç d'ajudar-la, potser encara ara estarien intercanviant cartes. Però fins poc abans d'aquesta epístola ni s'havia adonat que la seua amiga havia estat atacada per uns éssers malignes i quan ho va fer no li va donar molta importància. La Keirash sempre havia estat la més forta de les dues. Pensava que no era importat, que havia estat alguna cosa passatgera que acabaria aviat. Estava convençuda que la Keirash seria forta per combatre, però s'equivocava. Ara, ni la màgia més poderosa podia treure-li la pena i la culpabilitat de no haver fet res al respecte tot i saber que els monstres s'havien apoderat d'ella. I de nou es preguntava per què no hi havia hagut una solució màgica al problema. I si no era un problema que se solucionés amb un conjur? Mil respostes bullien al seu cap, però al final sempre arribava a la conclusió que el que havia de fer era explicar la història de la Keirash, advertir d'aquell imminent perill que cada cop es feia més gran i s'apoderava del món. I sobretot explicar que aquelles ombres també s'alimenten del silenci i la vergonya dels que no parlen per por a semblar dèbils. Sabia que havia d'aprendre i ensenyar a tothom un escut de llum que apagués les ombres. Va mirar per la finestra i va veure que el dia era cada cop més clar mentre arribava a una estació. Sense pensar-ho, va baixar i es va mesclar entre la gent mentre el sol s'anava situant al punt més alt del cel. Era el moment d'un nou començament, d'una nova missió que no importava on començar perquè l'important era fer-ho. Potser els finals feliços no sempre existeixen, però tampoc volia que ningú més passes pel mateix infern que la seua amiga.

Caminant pels carrers empedrats va arribar a la plaça de la vila i el campanar la rebia amb una tintinabulació. Oficialment havia començat un nou dia i l'Éahbe per fi havia pres la determinació de començar una nova vida explicant pels pobles llegendes sobre uns éssers horribles que tant de bo algun dia desapareguessen d'aquell lloc, d'aquell temps, d'aquell món.