Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - SI SABESSIS QUE EL MÓN S'ACABA DEMÀ...

SI SABESSIS QUE EL MÓN S'ACABA DEMÀ, AVUI ENCARA PLANTARIES UN ARBRE?

He començat el mes d'abril inspirada per Martin Luther King amb la il·lusió de lluitar per un dia a dia que ens pugui deixar amb la sensació d'haver fet tot el que volíem i l'objectiu d'esforçar-me per no deixar res per demà.

Ens ha tocat viure, més d'un any ja, ple d'incògnites i on ha estat impossible trobar un àmbit on no regnés la incertesa. La crisi del coronavirus ens ha fet sentir indefensos i ha elevat la sensació de vulnerabilitat fins a cotes inexplorades per la majoria de nosaltres....

Es ben sabut, que no hi ha res que aguditzi més la sensació d'angoixa que no conèixer la data de caducitat....i per minimitzar-ho, hem estat pendents de la psicologia, l'economia, el pensament polític,.... per tal d'entreveure si hi havia quelcom que ens podés ajudar a fer front als mesos venidors i mirar d'encarar-nos amb les conseqüències que la situació ens transmet.

Doncs bé, ans al contrari!! D'aquesta manera només he aconseguit que el meu cervell emocional ( o límbic) activés una cadena de trampes mentals que m'han impedit la gestió de qualsevol situació que fàcilment "doblegaria".

Toca, doncs, aprendre a filtrar i digerir el bombardeig d'informació, posar en relleu el missatge que tot això acabarà algun dia, tot i que avui en desconeixem la data. I és hora doncs, de fer un clic al cervell, de cultivar-nos per ser més resilients i aprendre a trobar oportunitats de cada contratemps o feixuguesa que la vida ens deporta. Estic totalment disposada a muntar una estratègia rere l'altra per encarar aquest temps

incert que tenim per davant, buscant la inspiració en Martin Luther King o en qualsevol petita luminescència.... allunyant-me de l'opacitat i resguardant-me de les normes absurdes que no ajuden a construir.

Normes que sovint ens venen imposades per algú forà a la nostra comunitat més propera, que no es basen en cap tipus de racionalisme ni sentit comú, causant inquietud a la població que ha patit, entre vacil·lant i indignada, les erràtiques decisions des de l'inici de la pandèmia.

Molts de nosaltres hem estat en alguna conversa on se'ns pregunta què faríem si sabéssim que només ens queden vint-i-quatre hores de vida.

Jo crec que no seria capaç de fer res més que plorar i plorar....i plorar més. Em sembla que no podria respondre cap altra cosa...Però és després quan em ve al cap Martin Luther King que diu que, si sabés que el món s'acaba demà, ell avui encara plantaria un arbre. I és aquí on em vull aferrar i el que em fa trontollar el cap...

Hauria de ser un objectiu perenne, tossut i incessant teu, meu i dels nostres néts: treure el màxim partit de cada petita estona i no deixar que res, ni pandèmies ni plagues, ens robin el nostre temps.

I és que ningú sap el temps de vida que ens queda. No podem triar la llargada d'aquesta vida ..però hem de lluitar per l'amplada.

Així doncs comença una nova cultura del temps que m'ajuda a apreciar les coses més senzilles: els meus camins, corriols, cims...

Qualsevol moment és important per apreciar l'olor de pi sec, de l'herba fresca a la primavera, d'espígol i romaní a les tardes d'estiu. De fulles seques, de rovellons, quan arriba la tardor.

Hem d'abocar-nos a fer coses que ens omplin, que ens dilatin l'ànima.

I el present és aquí. Ara mateix. En aquestes lletres.

El vull sentir amb intensitat. Amb un somriure a la boca. Sospirant.

Sense presses i, ben mirat sense pauses. És el tempsdel que disposo, al que aspiro i el queem convé viure. Sense