Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - VIURE A RAIG

"Un benestar dolç i moderat, sense excessos,

tal vegada barrejat amb tristeses,

és l'únic assequible en aquest món."

Sebastià Juan Arbó.

"Pos a mi, de gran, m'agradaria ser la reina del món", em digué ma filla, en un rampell de la més absoluta sinceritat, el dia en què va fer-ne sis. "Però, de ben segur que, en créixer, em convertiré en algú trist i mediocre que treballarà a canvi de pocs diners com ara tu." I amb esta afirmació del tot estabornidora aconseguí deixar-me amoïnat i amb una miqueta de cara de tardor...

Àfrica, la menuda de la casa, algunes vegades, s'enfada tant, que acaba per rebatre tot allò que té a l'abast. Els seus ulls s'encenen amb la ràbia més absoluta. I tu, en albirar-ho, et veus forçat a lluitar contra els teus instints més primaris per no rebaixar-te a la seua alçada en tractar de minimitzar aquell il·limitat escarritx d'indignació infantil... Ella és així i prou! I cal empomar-la al vol! És una xiqueta del segle vint-i-u que ens arribà sense avisar i que venia equipada amb una sèrie d'actituds naturals que podrien arribar a definir i simbolitzar la manera de fer de la seua generació. Afriqueta o Africana com darrerament vol que li diguem, és capaç d'estimar-te amb la intensitat de tot un continent i odiar-te d'igual manera i a la mateixa vegada. Ella sempre viu a raig i, en mirar-la, a vegades, quedes sovint sense ni gota d'aire als pulmons... Sí, ja sé que soc son pare i que presento un quadre asmàtic crònic des que era menut..., però l'altre dia i només a tall d'exemple, us diré que, just un segon abans d'entrar a l'escola, m'abraçà tan i tan fort que vaig desitjar, amb totes les meues exigües forces, fer durar aquell efímer instant d'amor absolut tota una vida ben sencera, emocionat com estava davant aquell cenyiment amorós del tot imprevist.

¿Sabeu aquells contes de princeses sense estridències que són suaus com un núvol de sucre ben dolç, porten cabells guarnits amb llaçades de mil colors i presenten un pell clara i fina com una platja a l'hivern? Pos Afri... cana és tot això, tot això però just a l'inrevés... Perquè hi ha princeses, no moltes, a qui no els agrada el fet de passejar agafades de la mà dels seus pares i portar-se sempre bé. Elles gaudeixen de córrer descalces per la cuina i saltar sobre el sofà i dur els genolls eternament pelats i embrutar-se la roba amb pintura de colors llampants. I mengen allò que els ve en gana tot barrejant galetes de xocolate amb pernil i maionesa i patates de bossa. I sempre beuen a glopades desfermades d'aquelles que et fan agafar set. Són princeses de cames escanyolides, pestanyes infinites i ulls somiadors que porten el monyo sempre despentinat i fan olor de llapó i de granota. Princeses amb una dicció desordenada, moltes ganes de viure i un somriure excessivament encisador...

Diuen que tots ens hauríem d'actualitzar el nom a mesura que avança la vida perquè si, en fer-nos majors, no som iguals que quan érem menuts, no seria lògic que ens anomenéssem d'una manera diferent? I potser tenen raó, però l'altre dia, avui en farà tres, després de rumiar una estona ben llarga sobre esta afirmació del tot categòrica vaig decidir que, a vegades, no moltes, a la vida t'has d'allunyar dels camins habituals per adonar-te que n'hi ha d'altres que val la pena explorar. I, amb el cas concret de l'elecció del nom de ma filla, trobo que la vam ben encertar.

"Per cert papa..., natros quan mos vam conèixer?"