Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA C - MÉS QUE ABRAÇADES

Els ulls verds de la Gal·la recorrien el vidre de dalt baix, inquiets i nerviosos. Mentrestant, una cremor li pujava cos amunt. Des de la planta del peu fins a la nuca una sensació estranya la recorria. Feia una parada al pit i, entre les costelles, semblava que s'hi fes foguera. Les puntes dels dits, ertes com la rosada del matí, com si de branques es tractessin, s'aferraven a la vidriera que tenien just davant. Els ulls de la noia eren dos Sols d'agost. Semblava una nena rere l'aparador de la botiga més bonica de la ciutat, encuriosida i desitjosa d'entrar i descobrir. De fet, així havia estat des de petita, curiosa i anhelosa de veure i de viure. Quinze anys més tard, encara que amb els cabells menys rossos i el seny més ben posat, seguia sent la mateixa.

Malgrat feia mesos que esperava aquell moment, aquells quatre minuts i mig se li van fer eterns. Els peus semblaven tenir vida pròpia, feien passets inquiets i el cor sonava a bon ritme. Al fi, va distingir la silueta del iaio en la llunyania, al fons d'una llarga sala d'estar, de color beix i de sofàs grocs. L'acompanyava una noia del braç, coberta de plàstics blaus, però riallera. El iaio Gael anava bastant coix, però entre la xica i el bastó, encara caminava recte.

En mirar-lo el va recordar al camp del costat de casa. Els caps de setmana de primavera tots dos s'hi apropaven, collien flors i en feien rams preciosos. Va recordar com, per molt fred que fes al gener, el març sempre arribava desitjós de color i els regalava l'escalfor de les flors. Al març s'imposaven els tons verdosos, els cels clars i unes llargues esplanades acolorides. La Gal·la i el iaio s'enfangaven les espardenyes i desapareixien entre les herbes. Amb les mans humitejades aferraven amb força els talls més tendres i amb un joc de canell en separaven les flors. Grogues, liles, roses i blanques, així les recordava. La Gal·la i el iaio feien poms grandiosos que quasi no els cabien a la mà i tornaven a casa satisfets. Tornaven sempre més contents del que havien marxat.

El iaio s'apropava i, de seguida, li va poder veure els ulls, per sobre de la tela que tapava nas i boca. Uns ulls que ara són somriures. La noia va mirar-los i li van semblar els de sempre, potser més confosos, dispersos, però eren seus. Eren els mateixos que miraven fixament les flors de primavera i admiraven la néta amb orgull. La cremor de dins es va calmar i, amb ella, van marxar també les ànsies d'un retrobament que havia tardat massa a arribar. Va recordar que les flors i les espardenyes enfangades eren calma i pau. Les mans gelades van topar amb el vidre de nou, trobant ara còmplice a l'altra banda.

La visita va ser curta, molt més del que li hagués agradat, però tan necessària.

L'endemà, de bon matí, es va calçar decidida i es va enfangar de verd i de rosada. La Gal·la va fer el ram més bonic que havia fet fins al moment. Groc, lila, rosa i blanc, tal com la seva memòria els recordava. Li va lligar un cordill i el va fer arribar al Gael. El iaio es va mirar les sabates i, en aquell precís moment, li va semblar veure les espardenyes de l'hort i un rastre de fang. Li va semblar sentir l'olor del camp i, de fons, la veu de la seva néta. En aquell moment les flors van ser la més tendra de les abraçades. Els ulls, acurrucats sobre la tela, van somriure més que mai. I és que de la neu, sempre en broten flors.

I si potser esperàvem allò que sempre havíem tingut? Un ram entre les mans i una rialla en els ulls.