Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - PETIT CERCLE PRIORITZAT

Són dos quarts de deu de la nit i estic al sofà veient al Molina per la tele dient que demà tornarà a ploure fang. Tinc el cap d'en Ferran dormint damunt de les cuixes des de fa una hora. Avui hem anat a donar sang junts per primera vegada i el cansament s'ha apoderat d'ell. Estic al punt que no sé si moure'm o no. Segur que saps de què parlo. Per una banda no em vull bellugar ni un mil·límetre perquè cap agitació li alteri el son –no tinc fills però segur que si algun dia en tinc no dormen tan plàcidament com ell ara mateix–, i per una altra banda el cos em demana mostrar-se actiu. Les cames em comencen a fer pessigolles i una veu fluixeta amb un punt d'egoisme em diu que em rebel·li i m'aixequi. Finalment resto immòbil.

No fan res bo a la tele –quina novetat– i mentre intento desviar el pensament de les cames, començo a rumiar en com he arribat al punt de limitar la meva comoditat pel benestar d'una altra persona. La pandèmia ha accelerat decisions importants. Sanitàries, econòmiques i també emocionals. Conec en Ferran de fa un any. Just el febrer passat em començava a donar l'oportunitat de tornar a sentir una altra vegada. De sortir a sopar, d'emprovar-me diferents camises per veure quina em quedava millor, de mirar-me dues vegades abans de sortir de casa.

I després va arribar el famós virus. Vaig necessitar un mes per entendre que si continuàvem més setmanes separats no valia la pena començar res. No sóc de trucades ni de relacions a distància. I tinc experiència en veure quan una cosa s'estanca. Per això sabia –i temia– que si la relació es gelava en aquell punt, tenia números de no avançar. Així que una nit vaig proposar-li acabar el confinament junts. No em veig fent més videotrucades. Si vols ho deixem aquí i quan tot això passi ho tornem a provar, i sinó acabem el confinament junts, li va dir la valenta de casa. I així vaig deixar el pis per anar al seu a passar el confinament total, el de les franges horàries i el municipal.

Després de tallers de sushi, pastissos tres xocolata, vermuts al balcó i sèries de Netflix va tornar una mica la "normalitat". La que cadascú viu al seu pis i continues teletreballant i comunicant-te amb els de la feina només a través de la pantalla. La que només surts –a caminar– amb els del petit cercle prioritzat. Em quedo a seva casa els dijous abans que comenci el confinament de cap de setmana o alterno setmanes de teletreball a un pis o a l'altre. I tinc la meitat de coses per aquí i l'altra meitat per allà. I les plantes de l'apartament comencen a notar que fa massa dies que no hi sóc.

Ferran es belluga. El miro i em pregunto si passaran molts dies fins que visquem junts al cent per cent. Si n'estic segura. Potser no cal que arribi un altre confinament total per plantejar-l'hi. Fa falta una altra pandèmia mundial per parlar les coses importants? Per dir a la família que tan de bo estiguessin més a prop o als amics com els trobem a faltar? Per què ens costa tant treure converses a vegades? Per què no les encetem abans d'arribar al límit encara que siguin amb gent que sabem que no ens jutjaran? I ara finalment sí, Ferran obre els ulls i em diu que tampoc ha dormit tant. Una hora i mitja? Vinga, va, si he estat escoltant al Molina de fons tota l'estona.