Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA B - LES MUDES RAI, TU T'HI VAS QUEDAR

Estava al rentador, sota el sol de principis de juny del trenta-vuit, un any que recordo especialment calorós a Rasquera. D'entre el silenci, el soroll de la pava i, amb aquest, el neguit de pensar que potser venia a decidir quin seria el seu proper objectiu. Vaig arribar tota suada i amb la bugada gairebé eixuta. Corria un aire sec, costava fins i tot respirar. Els iaios estaven al llit. La nostra mare havia mort quan el meu germà, en Joan, i jo només teníem sis i vuit anys i el seu dol havia consumit als iaios i la seua vellesa va córrer molt més ràpid que l'edat i ja no van tornar a deixar aquella jaça de tristesa. Aquell dia, el pare i en Joan ja havien arribat del camp i estaven asseguts a taula esperant el dinar. Mentre el calentava, sentia com xarraven i en Joan, tot parlant del futur de forma distesa i oblidant-se per un moment d'aquella maleïda guerra, li explicava al pare que quan tinguessin diners podrien comprar un altre terreny. Vaig arribar a taula amb l'olla, els vaig servir i em vaig asseure a dinar amb ells. En un moment de la conversa els vaig interrompre amb la imprudència que caracteritza l'adolescència i li vaig demanar al pare un vestit per festa major però ell em va respondre <<On són els diners per aquest vestit, Teresa?>>. Quina ingenuïtat la meva amb dinou anys, el vestit, la música de la banda al carrer, aquell olor a Festa Major, tot plegat il·lusions que em distreien de la dura feina de casa.

Passaven els dies i ja començàvem la segona quinzena de juny sota els rumors de l'avanç de les tropes feixistes cap a l'Ebre. Joan feia la migdiada i el pare havia tornat al camp. De sobte, va trucar l'agutzil a casa i li vaig obrir la porta. Em va dir que Joan era requerit al Parc Samà i que el trenta de juny s'havia de presentar a la plaça del poble per ser reclutat amb altres joves de la seua quinta. Dit això, em va mirar amb compassió i se'n va anar. Vaig anar cap a l'habitació d'en Joan, estava despert, ho havia sentit tot, i ens vam abraçar mentre ploràvem...era tan jove...

El trenta de juny va arribar i aquella matinada no podia dormir. Em vaig alçar i vaig anar cap a l'habitació del meu germà on s'estava preparant la roba per marxar. Quan em va veure es va eixugar el rostre per dissimular les llàgrimes i em va dir: <<Només sento que les mudades es quedaran per estos montes>>. En aquell moment no sabia què dir i em vaig limitar a fer-li mitja rialla.

A trenc d'alba, el meu pare i jo vam sortir a la plaça per acomiadar el meu germà. Se'n va anar i, amb ell, altres joves del poble. L'ambient era certament colpidor. Què seria d'ells? Nois de disset anys recent complerts i qui sabia si tornarien a casa.

Els dies de juliol passaven, la guerra a l'Ebre s'apropava i no teníem notícies d'en Joan. Hi havia moments que sentia que no podia més; la incertesa em tornava boja i l'angoixa em consumia.

Quedava una setmana per les festes del poble i seguíem sense notícies del meu germà. La situació a casa havia empitjorat: el iaio havia mort i la iaia ja no parlava, havia estat tan gran el sofriment al llarg de la seua vida que ja s'havia acostumat a resignar-se a aquells mals tràngols que li havien segellat els llavis.

Al poble, la Festa Major passava pràcticament imperceptible. Ningú tenia ganes de celebracions; hi havia massa nois al front i moltes vides es quedarien entre les trinxeres en aquell combat fratricida.

El quatre d'agost, el dia del patró, vam ser citats a l'ajuntament. Vaig pensar que per fi ens havia arribat alguna carta d'en Joan però no fou així. El que havia arribat era el seu comunicat de defunció. El meu pare, en llegir la nota, aixecà el cap amb la mirada perduda i començà a caminar, absent, fins que va caure de genolls al mig la plaça on, amb un crit d'intens dolor, trencà el silenci de tots els carrers del poble. Vaig córrer darrere d'ell a abraçar-lo, buscant refugi per poder plorar al meu germà.

Dies més tard vam saber que Joan havia mort en un acarnissament de les tropes regulars quan buscaven ombra i els estaven esperant, els van veure i van disparar. Un veí de Rasquera va sobreviure i va ser ell qui ens ho va explicar.

Els anys van passar i avui per avui no sabem on és el meu germà. El seu cos va quedar forçosament oblidat entre la terra aspra i regada de sang, de la sang de tants joves, que ja coneixien la seva sentència quan els van cridar a files. La terra se'ls va engolir, però les famílies sempre els tindrem presents.

Teresa.

Aquesta no és cap història inventada, és la història dels meus avantpassats i la de massa famílies i finalment, vull apuntar que m'agradaria dedicar el meu relat a totes aquelles i aquells a qui van robar la joventut, com a la Teresa i a en Joan.