Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - MARINA

Escolta, jo no sé pas per què havíem de venir fins aquí, en aquest catau de monjos i capellans, a veure coses de gent morta.-

-Calla, home! Que sempre em fas el mateix! Es que no aprecies la cultura, tu. Hauria hagut de venir només amb la senyora Rosita, que amb ella, a les sortides, ens ho passem molt bé.-

-Casundena, a gastar diners per veure trastos, fotuts en un bus amb una colla de vells pesats.-

-I tu? Que no ho ets de pesat? Au vinga, jo vaig passant i si vols ja vindràs. -

-Si, si, dona... ja vindré.-

Camina amb passes lentes, pesades, amb el gaiato a la mà i la pipa a la butxaca, això que ja no deixin fumar enlloc li fa treure foc pels queixals, que s'han pensat aquestos modernos d'avui dia! Entre Casundeus i cagunlolles va avançant per les sales del museu de Montserrat, sense dirigir ni paraula als companys de viatge que s'escampen pels racons, observant sarcòfags egipcis i pintures de flors i verges. Realment, aquest no és el seu lloc, el seu món... a ell li agrada anar al port, a passejar entre barques i xarxes. Però cada cop li costa més, i la dona se li queixa de que no surten mai junts a veure coses, que ja no la porta enlloc, així que quan ella li va ensenyar el pamflet de l'associació d'avis, aquell per la sortida a Montserrat, es va dir: va, si hi anem junts potser em deixa tranquil una temporada.

És home solitari i de caràcter més aviat esquerp, però ha de reconèixer que cada dia ho és més. Com un gat vell que sent com se li acosta l'hora.

Entre cabòries i renecs, buscant un banc per a seure una estona, li sembla sentir el cruixit de la sorra sota les botes, sons de fusta que grinyola i del vent a la vela... nota una llum diferent, quelcom familiar que el crida. Mou el cap a dreta i esquerra, espera; lentament es gira cap una sala buida de gent, el món s'enfosqueix mentre un quadre s'il·lumina.

Nota un regust salat a la llengua i li sembla sentir, fluixet, la remor de gavines que xisclen, burletes. Un suau va i ve s'estén de la punta dels dits a l'estomac i la brisa, fresca, li acarona les galtes cobertes d'una barba blanca i espessa. Clou els ulls, gira el cap suaument escoltant la cançó de les ones que besen la platja, i recorda memòries mig esborrades pel pas del temps...

I el temps... s'atura... el batec del cor a les venes. Obre els ulls. Amb una passa rere l'altra trepitja la sorra humida, s'enfonsen lleugerament els peus deixant empremtes que el mar va esborrant al seu pas. La força de l'aire ara fa xocar les ones contra les roques del final de la platja, aixecant escuma i gotetes d'aigua que li mullen la roba. Treu la pipa de la butxaca i la pica al gaiato, rebusca dins la bossa una estona, agafa el tabac, dos pessics, els prem amb els dits i encén un misto. Ara sí que pot... ara sí!

Aquest és el seu lloc.

Sense pressa s'acosta a les roques, escolta el vent, els ocells, el mar... mira encisat com la llum es reflexa entre ones, brilla, canvia el color, de blau a gris a verd a negre a blanc. Una immensa paleta de tons pintada pel cel, pels núvols, pel sol, per les profunditats que amaga aquest llençol d'aigua, misteris i monstres al fons. Allà, ben lluny, es veu una petita barqueta de vela blanca, pintada de verd, la coneix més que la seva pròpia cara, no

li fa falta un llarga vistes per a llegir-ne el nom; Marina, hi ha passat més de mitja vida amb ella, l'ha estimat més que a la seva pròpia ànima. Des que es va retirar s'ha trobat com si li haguessin arrancat un braç o una cama, desemparat i perdut. A terra la vida no és la mateixa, cada dia s'encavalca amb el següent i la vida se li escapa.

Encisat respira, inhala i exhala, omplint els pulmons de joia destil·lada. Somriu i deixa anar un nuvolet de fum per la comissura de la boca. Les hores, eternes, canvien la llum i els colors, s'acosten els núvols i les gavines s'endinsen mar enllà, entre crits estridents. El mar s'agita, però el vell capità de vaixell, retirat, té el cor en calma.

-Eugeni! Vinga, home, que ja és hora de marxar. No t'entretinguis, que vull passar per la botiga abans de pujar a l'autobús, que em compraré una figureta de la Moreneta. I pensa que hem de portar alguna cosa pels nets i l'Antonia volia un rosari, no sé pas per què si a missa no hi va mai, aquesta... Ai, Rosita, anem passant que no es faci molta cua, eh. I no recordo que ens donaven per dinar... Eugeni, que vens?

-Sí, dona, sí... ara vinc. Aneu passant, que us espero a fora.

Mentre les dones s'allunyen, xerrant i fent llista de qui ha demanat quin record, el capità es gira, de nou, cap al quadre. Els visitants van passant per la sala, de tant en tant algú s'atura al seu costat llegint un pamflet, escoltant l'audioguia, un home comenta a un altre, amb un somriure sorneguer: –Miraaaa, un Monet! Aquest és dels que val peles, oi?

La llum de les bombetes il·lumina les parets blanques i un terra de rajoles que quasi fan relliscar. Parpelleja, se sent olor de producte de neteja i l'aire condicionat està massa fort. Sospira. Comença a marxar direcció a la sortida i, mentre creua la porta de la sala, sent de nou una remor suau i llunyana d'onades que trenquen contra roques escarpades. Amb un petit somriure als llavis i la pipa tèbia a la butxaca, es recolza al gaiato, avançant amb un balanceig de vaixell, ignorant, com fa sempre, a tots aquests iaios que només surten per la teca.

L'aire té gust de sal, avui, rumia mentre s'espera a la plaça. Demà tornarà a sortir al port, entre barques i xarxes i vells records.

Nota un regust salat a la llengua i li sembla sentir, fluixet, la remor de gavines que xisclen, burletes. Un suau va i ve s'estén de la punta dels dits a l'estomac i la brisa, fresca, li acarona les galtes cobertes d'una barba blanca i espessa. Clou els ulls, gira el cap suaument escoltant la cançó de les ones que besen la platja, i recorda memòries mig esborrades pel pas del temps...

I el temps... s'atura... el batec del cor a les venes. Obre els ulls. Amb una passa rere l'altra trepitja la sorra humida, s'enfonsen lleugerament els peus deixant empremtes que el mar va esborrant al seu pas. La força de l'aire ara fa xocar les ones contra les roques del final de la platja, aixecant escuma i gotetes d'aigua que li mullen la roba. Treu la pipa de la butxaca i la pica al gaiato, rebusca dins la bossa una estona, agafa el tabac, dos pessics, els prem amb els dits i encén un misto. Ara sí que pot... ara sí!

Aquest és el seu lloc.