Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - UN LLARG VIATGE

L'hivern havia acabat. Era el mes de febrer i, després de tant temps sense moure's de casa, ja tenien ganes d'emprendre, de nou, el seu viatge cap a un destí que ja coneixien però que nodeixava de sorprendre-les.

Havien agafat el vol de matinada, prop del raconet verd i humit que les havia acollit durant els últims mesos. El viatge era llarg i requeria algunes parades que servien per agafar aire i

contemplar la cultura i la bellesa del que les envoltava; en aquests descansos anaven coneixent noves companyes de viatge que portaven una idea similar a la seva, encara que eldestí no fos ben bé el mateix.

Les seves ales avançaven a gran velocitat i es podien contemplar des de la superfície terrestre; de fet, deixaven amb la mirada enlaire a encuriosits envejosos. La veritat és que aquell viatgeel podrien fer amb els ulls tancats perquè, d'ençà que van construir-se aquella casa, cada any el repetien, però preferien perdre's entre nous racons desconeguts, encara que això suposésalgun quilòmetre de més.

No tenien pressa. La calor encara tardaria uns dies en arribar, especialment aquell dos mil vint. Ja havien advertit, des dels laboratoris asiàtics, que s'auguraven tempestes i que laprimavera, esperançadora com la que elles buscaven, arribaria més tard del que era freqüent.Aquell trajecte estava sent especialment màgic. La calma les invaïa, els núvols semblaven més clars que mai i la música d'alguns ocells podia escoltar-se de manera nítida, com si fosobra de Vivaldi. Quedaven sorpreses per la pausa que es vivia a aquelles zones que recordaven més estressants, de les que no buscaven, i que acostumaven a sobrevolar a granvelocitat.

I així van entrar, a menys altura que de costum, pel sud oest d'Europa. Havien creuat l'estret de Gibraltar per tal d'evitar passar pel Mar Mediterrani, i aquest cop l'havien atravessat sensehaver de denunciar aquella violència que, per culpa d'una valla física, acostumaven a trobar.Havien fet una parada prop de la capital andalusa, conscients que la temperatura era una mica més alta que al seu destí, on el termòmetre sempre marcava alguns graus menys. De lamateixa manera que ho havien viscut al llarg de tots els quilòmetres recorreguts, aquí el ritme seguia sent lent.

Però març s'aproximava i, abans que això passés, calia acabar el viatge que les conduïa fins a la casa que amb tanta dedicació havien construït anys enrere. Només van necessitar uns pocsdies. L'entrada a la Ribera d'Ebre era fàcil d'identificar; un mar de flors rosades inundava la comarca i un magestuós Ebre la separava en dues meitats; sobrevolar-la de sud a nordsignificava la fi del trajecte.

Arribades a Flix, un petit poble abraçat per aigua dolça, ja podien aterrar. Per fer-ho, calia identificar aquelles branques que, mesos enrere, havien acollit a les més petites de la famíliadesprés de col·locar-les amb molta cura, teixint un bressol dolç i robust.Els cavalls de Camarga, com seva casa, les havien esperat. Havien treballat durant mesos per a què, en rebre-les, trobessin la riba del riu com elles desitjaven.

Aquest aterratge, però, deixava entreveure una temporada especial. No sabien ben bé si aconseguirien ampliar la família, si arribaria la calor abans o després, ni tan sols sabien si latempesta seria llarga, però no podien aturar-se. Calia gaudir del viatge, de l'oportunitat silenciosa o de la puresa en l'atmosfera que una pandèmia els havia regalat. Tot mentreaquells qui les fotografiaven s'havien aturat, quan sempre havien cregut que res els podia aturar.

I les cigonyes, passi el que passi, seguiran repartint màgia des d'Àfrica fins la Ribera o allà on tinguin casa seva, perquè lluny de creure's que poden dominar res, són lliures. I les seves alesblanques seguiran sobrevolant silencis, i els seus nius seguiran esperant-les si qui creu dominar-les ho desitja, i seu bec rogenc durà una eslinga d'esperança allà on la fertilitat no hipugui arribar.