Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - CABÒRIES DEL COS

Vet aquí una breu dissertació a fi de ponderar les diferents parts del cos de baix a dalt. I ves per on, l'últim que es podrà dir d'aquest relat és que no té cap ni peus. Sense més preàmbuls, posem fil a l'agulla, doncs.

Peus: aquesta soferta parella són les rodes de la vida, sempre abrigallada amb mitjons i sabates amb l'obligació d'aguantar-nos a tothora. A vegades reclamen una ràpida gratada quan pateixen una molesta picor i, de tant en tant, tampoc va malament una carícia, posar-los en remulla o ruixar-los amb desodorant per eliminar la pudor. No cal dir que hem de cuidar-los bé perquè no tenen recanvi.

Cames: les malmeses extremitats inferiors tenen el deure de portar-nos allà on anem sense trontollar, ja sigui caminant, corrent, grimpant... amb el perill de les revinclades. Enfilem cap a on enfilem, s'han de bellugar incessantment... per això s'emporten un fotimer de cops a la canella, pateixen els típics esquinços al femoral de la cuixa i les fotudes lesions als lligaments del genoll que ens deixen varats durant una llarga temporada. Alhora serveixen per crear postures. Cada posició té una munió de connotacions. Un llenguatge corporal que cadascú ha de saber interpretar.

Tronc: consisteix en una mena de xassís que protegeix el garbuix d'òrgans vitals que fan rutllar el cos: cor, pulmons, fetge, ronyons... Val a dir que entre tots conformen una complexa maquinària que treballa amb una precisió gairebé divina. Tanmateix és on s'origina la majoria de malalties, així que toquem fusta. A la part de sota pengen els atributs masculins d'uns o alberga el sexe femení dels altres, tots dos font inesgotable de plaer.

Braços: les articulacions superiors són bàsiques en el desenvolupament humà. És on va començar la moda dels tatuatges que lluïen els antics mariners per tal

2

de recordar les persones estimades o experiències viscudes. Evitar els flàccids penjolls de carn i tonificar els bíceps és la dèria del jovent actual.

Mans: què podem dir d'aquests deu inesgotables apèndixs? Des de ben aviat són font de plaer. Els més petits els empren per xuclar-se el polze, els xiquets per furgar-se el nas i els adolescents, adults i avis treuen fum a l'índex en l'ús dels mòbils. Els pobres dits acaben amb agulletes de tant pitjar botons o passar pàgines d'aquests dispositius tàctils. D'antuvi la seva missió era acostar-nos l'aliment a la boca, però avui en dia la majoria d'esports fan servir les mans. També són les protagonistes de les carícies més íntimes.

Cap: prodigiosa capsa òssia que envolta el cervell amb finestretes per tal de veure, escoltar, menjar i olorar. Qui sap com funcionen els engranatges de les neurones? Allí radica l'essència del que som i com ens comportem. Tant se val. A hores d'ara tothom porta mascareta per tapar-se la boca i el nas, com si la natura ens hagués enviat un càstig en forma de pandèmia. Però la humanitat sempre troba la forma de revifar i no dubto que ara també sortirem endavant.

Tot plegat només som un sac de pell que tragina una barreja de sang, ossos i òrgans. Malauradament, aquest embolcall és l'únic que posseïm amb els seus avantatges i inconvenients. Tanmateix, aquesta pelleringa alberga un cor que genera sentiments més o menys nobles i un cervell on s'allotgen els records de la nostra existència. No sé pas si existirà l'ànima, però fins el darrer alè hem de romandre agraïts a aquest sac de pell tangiblement atrotinat, que tanta felicitat ens forneix durant anys i panys. Sobretot, n'hem de tenir cura amb l'esperança de gaudir d'una vellesa digna, perquè de vida, com de sac de pell, només n'hi ha una i cal aprofitar-la bé.