Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - HERÈNCIES

Quan una persona parla d'herències automàticament s'associa al fet que una persona estimada ha marxat, algú ha deixat aquest món i tota la nostra realitat es transforma en dolor i nostàlgia. El fet de sentir la paraula herència fa que tot sigui més real, més punyent.

S'ha de dir, però, que hi ha moltes formes de concebre el mot herència. Pot considerar-se una herència el fet de perseguir somnis basats en la recerca de justícia i la lluita pels drets i les igualtats de tothom. Nosaltres perseguim somnis que tenen la possibilitat d'esdevenir reals, per tan som hereus d'en Martin Luther King. Nosaltres també tenim molts de somnis.

Aquest anhel de llibertat que caracteritza la nostra societat i per la qual som coneguts arreu del món és l'herència d'en William Wallace que corre per la nostra sang. Un desig de llibertat que mantindrem fins al nostre últim alè, com deia l'escocès: no serem res si no som lliures. I ho tenim comprovat. El desig de llibertat el tenim ben present cada segon de les nostres vides, l'opressor se n'encarrega de recordar-nos-ho constantment alimentant així totes les nostres ansies. Hem de donar-los les gràcies, ja que a causa del seu mode de procedir els nostres desigs creixen considerablement a cada moment.

Quan hem hagut de plantar-li cara l'opressor, ho hem fet amb el pacifisme d'en Gandhi, ja que tot i que ens persegueixen i ens amenacin, alcem la barbeta i posem un somriure brillant a les nostres cares mentre els entreguem flors donant lliçons de dignitat inviolable al món. Podem ser moltes coses, però no som uns covards i tal com deia l'indi, lluitarem fins al final. No serem nosaltres qui mirarà a la cara a la següent generació i els dirà que estan com estan perquè no vam persistir i no vam ser dignes. Això no ens passarà, hem heretat de l'indi el fet d'aconseguir els nostres objectius amb pacifisme.

I no és també una herència el fet d'unir-nos davant les injustícies i actuar com un sol? Sí, és una herència que no té preu, i l'hem tret d'en Paco Candel, tots i totes un sol poble que, quan s'ha unit, no hi ha hagut res que ens hagi frenat. La unió ens ha demostrat molts cops que tot el nostre país, tan ample i llarg com és, ha estat durant molts anys terra d'acollida i que ha aconseguit enriquir-la culturalment creant un sentiment de germanor que, els moments que més decisius de la nostra història, ha sortit a donar-se a conèixer. Perquè quan hem hagut de sortir al carrer a cridar les nostres consignes no hem parat atenció a si dèiem "independència" o "indapandecia", l'objectiu és el mateix i això ens enforteix com a societat. Perquè quan hem hagut de sortir a defensar-nos no hem donat importància a si dèiem que els carrers seran sempre "nostres" o "nostrus", això ens ha fet créixer molt humanísticament. I perquè quan hem plorat d'impotència i d'injustícia, no hem mirat el color de la pell pel qual queien les llàgrimes. El dolor, la ràbia i la impotència fan mal si el desig frustrat és col·lectiu, independentment de quin sigui l'origen d'aquella persona. Si plora quan el nostre país és atacat, és perquè aquella persona, té cor català.

I què us n'he de dir de la llengua? Una llengua que van intentar abolir per tal d'anar destruint de mil maneres diferents la nostra cultura? Ingenus, que no sabien que si ells intentaven enrunar-nos, nosaltres ens tornaríem a alçar? Som una societat tossudament alçada i sempre se'ns trobarà dempeus. Es pensaven que érem flors i que en arrencar-nos en tindrien prou, però quan les flors són arrencades, cauen espores i llavors que, amb quatre tempestes, fan sortir flors més arrelades que mai. No ens podran arrencar, no ho van fer i no ho faran. No ho permetrem.

Que no sabien, aquesta gent, que som uns enamorats de la nostra llengua i que no la deixaríem morir? Som el llegat d'en Ramon Llull, Pompeu Fabra i Alcover i Moll, ells van ser els mestres i nosaltres els deixebles. Ho van fer tan bé que van pensar que, en la nostra llengua, les paraules importants havien de portar accent. Les paraules justícia, democràcia, sentència, victòria i independència ens fan pujar, inconscientment, la mà al cor en veure-les en accent, perquè sabem que són escrites en la nostra llengua i tenen un significat singular per tota la societat catalana. I que se'n pot dir de la ela geminada tan característica catalana? El verb rebel·lar-se és un dels verbs més bells que hi ha. I la ç? És un dels trets que més ens representa, el mot esperança sempre fa que se'm posi la pell de gallina. El que no trobareu al diccionari personal de cap de nosaltres és la paraula rendició ni el verb defallir, no les concebem. No forma part del nostre tarannà.

Som uns devots de la llengua, la nostra cultura és el nostre major tresor. S'ha de donar les gràcies a tots els literats de la Renaixença per això, ells van ser els pares fundadors del nostre llegat literari que, tot i que n'hi havia que volien fer cendres de la nostra llengua ells, van decidir que de les cendres pot arribar a sortir-ne l'au més poderosa de totes, el fènix. Què seríem sense Jacint Verdaguer i el seu patriotisme, dolça Catalunya, pàtria i màtria del cor de tots? Sí, màtria també, perquè no es pot obviar que la república catalana no serà res sense les dones. Què hagués estat de nosaltres sense Víctor Català, Montserrat Roig i Aurèlia Campany? Què seria la plaça del diamant sense Mercè Rodoreda? I qui seria tres voltes rebel sense Maria-Mercè Marçal?

Sembla mentida que tot aquell que ens ha volgut atacar al llarg de la història no s'hagi adonat que, malgrat semblar gent del carrer tots tenim dins nostre l'ànima d'un almogàver. Hem lluitat sempre pel que és nostre i sempre ho farem, a més a més, ho hem fet i ho farem amb dignitat. No podem oblidar, de la mateixa manera que no poden evitar els nostres detractors, que com néts de Macià i fills d'Otger Cataló, això marca la nostra herència d'una manera permanent. Som catalans.

I dit tot això, com pot ser que encara estesem com estem? Despertem-nos i tornem a apoderar-nos de la nostra terra.