Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - L'ÀTIC DEL CARRER FLORÈNCIA

Es diu, es comenta, que a l'àtic del carrer Florència sempre hi passen coses ben estranyes. I que fa anys que hi viu un pintor d'aquells que no surten mai de casa, ni per anar a comprar el pa. I es veu que l'única companyia que té l'artista és un gat negre com la fosca. Parladories tot plegat.

A l'àtic del carrer Florència només hi té permís per entrar la gent aferrada al pecat en busca de discreció. La senyora Olímpia de la Casa Gran ha acudit ben d'hora acompanyada de la seva minyona, Rosín del Fardatxo. L'encàrrec és ben clar. La senyora vol pintar-se tota nua, estirada damunt d'una flassada de tons orientals i abillada només amb un braçalet, una orquídia adornant els seus cabells i un parell de sabates de tacó.

La senyora Olímpia es manté quieta com un estaquirot sense desviar ni un mil·límetre la seva mirada, que segueix fixada a l'artista amb les galtes rígides i el morros atrofiats. I remuga entre dents: Rosín, has vist l'altra sabata? La interpel·lada, que està asseguda en una butaca sostenint un ram, detall de l'artista, i contemplant com es marceixen a la vegada les flors i la dignitat de la senyora, s'aixeca de seguida i comprova que, efectivament, la sabata ha desaparegut. Ai senyora! No està. Vostè no es preocupe. A vore si per un tros d'espardenya quedarà malament lo quadro. Per la mort de déu Rosín que m'han costat un dineral. I dirigint-se al pintor amb el somriure petrificat: Coses de pobres. No valoren res aquesta gent. I mira ara, passa el que passa. Jo, als meus, de quan en quan els dono alguna propina. No gaire. No fos cas que s'acostumen. Però ni així. I mentre la musa fingida continua lamentant-se de la desgràcia dels rics per haver de compartir l'aire que respiren amb els pobres, la minyona Rosín, mare meua quin poc suc té esta dona, rastreja amb esment la resta de l'estança en busca de la preuada peça: esta dona té la cara més dura que un pa de set dies. Rosín, què remugues? Res senyora, que no la trobo. Rosín espavila't que són sabates de tacó. I la minyona, resignada i amb els braços creuats, senyora la sabata no apareix.

Avergonyida per la ignomínia clandestina que s'està produint en aquell lloc, la minyona es manté dreta amb el ram de flors mig rebregat mentre mira de reüll tota l'escena, remugant amb el pensament.

‹‹Mal li caigue un dimoni. Tan digna que es pensa ser i ni s'ha molestat en rasurar-se los quatre pèls de l'entrecuix. I ara deu haver-se adonat del descuit i per això se'ls tapa. No li notareu pas lo sofoco a ella. No perd mai les bones formes esta dona. Que pareix

que per les seues venes li corre orxata en comptes de sang. Jo la conec de fa anys. Quan vaig començar a servir a la casa gran que ella acaba d'heretar. Si son pare aixequés lo cap. Que ha estat morir-se aquell bon home i no se li ha acudit res més que passar el dol pintant-se nueta, la poca vergonya. Ara que jo mut i a la gàbia no fos cas que. Perquè l'amo en pau descanse m'escoltava de quan en quan però ella, ella és més dolenta que la gana. De menudeta ja apuntava maneres. No la culpo perquè òrfena de mare, tota la vida ha estat una malcriada. Sempre cridant i plorant quan algú no li feia cas o quan no tenia lo que volia. Que més d'una vegada vaig estar a punt d'arrear-li una galtada però no ho vaig fer perquè pobra, és una xiqueta i és normal que es comporte així. I mira ara, tot són rabiades. Però jo mut i a la gàbia no fos cas que. I este tuf a perfum que fa, que el tinc avorrit. I només me fa falta lo gat este per aquí. En l'angúnia que me fan. Pico tota. A vore quina necessitat teníem de fer cap a esta cofurna. Vull dir que hagués pogut vindre lo pintor a la casa gran si tantes ganes tenia de pintar-la. Lo ram de flors tot un detall, les coses com són, però és horrorós. I guaita com se miren. Jesús, Maria i Josep! Ni que tinguessen vint anys. L'amo deu estar retorçant-se dins del nínxol de vore tot això. En fi, jo mut i a la gàbia no fos cas que.››

–Rosín què trobes? Estic bé?

–Sí, senyora. Perfecta com sempre.

I al moment, Rosín observa alleujada com el gat negre, sigil·lós, s'endú la sabata a un racó fosc de l'estança per fer el que sigui que fan els gats amb les sabates. I amb un somriure enverinat per sota el nas, la minyona comença a notar el plaer de les pessigolles a l'entrecuix. I satisfeta, calla i no diu res.