Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA B - LA LLAUNA

Preàmbul

Em situo a la postguerra, una època de pobresa, gana i misèria. Jo em dic Joan, però al

meu poble Benissanet, tothom em diu Juanito. Ara tinc vuitanta-nou anys, però quan

aquests fets van passar en tenia cinc o sis. La història que us vinc a explicar em va

marcar a mi i a la meva família de per vida.

****

Tot va començar com un dia de primavera qualsevol, els meus germans Francisco i

Josep van anar a buscar nius d'ocells amb el meu cosí Joel. Hi anaven totes les tardes, a

vegades amb amics. Era molt entretingut, però a mi no m'hi deixaven anar perquè deien

que era molt petit. I menys mal que no hi vaig anar.

En Josep, que era el més gran, els hi va dir al Francisco i al Joel que anirien per un nou

camí que havia trobat i ells li van dir que els hi semblava bé. I així ho van fer, van sortir

del poble en cerca d'un niu i pel camí es van trobar el que es pensaven que era una

espècie de llauna la qual no podien obrir. En Josep va decidir pegar-li cops a terra fins

que al tercer cop va esclatar. No sabien que era una bomba. A l'esclatar la metralla va

fer que dos es ferissin. En Joel es va quedar cec, el Josep, que estava aguantant la

bomba, va perdre la mà. El més lamentable va ser que en Francisco, per la projecció de

la metralla, va morir instantàniament. Va ser una autèntica carnisseria.

Un home que passava amb carro per la carretera del costat, va veure aquella escena i al

ser d'un poble petit ens va reconèixer i va anar a casa meva corrent. Li va explicar el que

havia passat a la meva mare Eugènia i ella en sentir-ho va anar-hi ràpidament. En veure

aquell panorama li va caure el món als peus, imagina't el que és per a una mare veure a

un dels teus fills mort i als altres dos plens de metralla i sagnant.

Aquella mateixa tarda la meva mare ens ho va explicar a mi i al meu pare, ja que en

aquell moment no era a casa. Van enterrar a Francisco. En Joel es va quedar cec de per

vida, els metges no hi van poder fer res, i en Josep es va quedar sense la mà dreta,

també de per vida. Es va sentir molt culpable, sempre deia que el que havia d'haver mort

era ell i no el pobre Francisco.

Tota la família recordem aquell tràgic dia amb tristesa, ja que sense la seva alegre

presència a casa, res era el mateix.