Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA D - DIAGNÒSTIC EVIDENT

La del senyor Rocamora fou una de les visites més curioses a les que em vaig haver d'enfrontar. Tot i que amb el pas dels anys m'havia acostumat a rebre pacients amb les malalties més singulars que hom es pugui imaginar, com aquella, cap ni una.

Devien ser les deu del matí, si fa o no fa. En Miquel Rocamora, un home una mica prim i escardalenc, amb aspecte d'afamat i una mica malfarjat, tot sigui dit, va entrar a la consulta amb pocs ànims i capbaix. De seguida m'hi vaig fixar en que el sofrent caminava ranquejant d'una cama, concretament la dreta. Era una coixesa d'aquelles poc visibles, de les que carranquegen gairebé de forma imperceptible el peu pel terra aixecant la pols que troben pel camí. Tot i això, l'home intentava accentuar aquell mal per tal de donar per fet un diagnòstic amb la major celeritat. La molèstia, segons em va dir quan l'estava reconeixent, feia temps que l'arrossegava, mai més ben dit, però que no n'havia fet massa cas pensant-se que era simple qüestió d'edat.

—Home, però si vostè no arriba ni als cinquanta! —vaig comentar per tal d'animar-lo mentre el reconeixia.

—Caram, quin ull té vostè! Quaranta nou i mig, per ser exactes.

Després de les proves habituals, li vaig receptar un parell de píndoles al dia durant aproximadament una setmana. La rigidesa que mostrava el membre afectat no era gaire preocupant, i ho vaig anotar al seu historial com a "situació eventual causada per múltiples factors encara per identificar". Quina va ser la meva sorpresa, però, quan a la setmana següent el senyor Rocamora vingué coixejant d'ambdues cames. Una i l'altra s'alternaven en una curiosa rigidesa que li conferia al pobre home un caminar diguem-ne que peculiar.

—Que no s'ha pres el medicament?

—I tant! Jo sempre faig allò que se'm recomana i diu, doctor.

—Així m'agrada, senyor Rocamora. És de bon pacient, ser callat i obedient —li vaig contestar amb aquell antic rodolí del gremi.

Les anàlisis pertinents no em van aclarir gaire cosa. Tots els indicadors sortien perfectes i no hi havia senyal alguna de malaltia declarada o incipient. Amb el pas dels dies, però, la tibantor de les extremitats es feia cada cop més palesa i el malalt, enlloc d'exagerar-la, la intentava dissimular sense l'èxit esperat. No vaig tenir més remei que observar-lo amb deteniment i confiar que la meva intuïció em fes encertar amb un diagnòstic que se m'escapava per moments.

I fou així que, de cop i volta, mirant-lo de fit a fit amb els pocs estris de que disposava a la consulta, em vaig adonar d'un fet singular que em va dur fins al quid de la qüestió.

—Veu aquestes taques que li surten per l'engonal? Són l'arrel del seu problema i part de la meva solució —li vaig comentar mentre li senyalava unes llànties prominents que s'apuntaven pel camal superior dels seus pantalons. Aquestes llànties, sense cap mena de dubte, parlen amb claredat. Vostè, estimat, s'està convertint en estàtua. Això sí, una de marbre lluent i refinat, eh!

—Coi, ja deia jo que això no era normal! Deu ser alguna cosa que he menjat. Tanta sopa de sobre...

—No crec, Rocamora, no crec. Miri, de mutacions al món n'hi ha més de les que es pensa, i, en algunes d'elles, li he de dir que les causes se'ns escapen de l'enteniment. Les erugues es converteixen en papallones, els capgrossos en gripaus... Fins i tot hi ha gent que es transforma en ase amb el pas dels anys. Metamorfosis artístiques com la seva, però, encara no n'hi havia vista mai cap. Escolti —vaig dir-li amb certa autoritat— com és vostè? Vull dir, quin caràcter té?

—Doncs... —vacil·là amb certa timidesa—, ben bé no sé que dir-li. Diuen que sóc tranquil i reposat. La Maria Lluïsa, la meva senyora, sempre em comenta que sóc més parat que un ninot de fira.

—I vostè, què li contesta?

—Jo? Què li he de dir... Qualsevol li tus a la Maria Lluïsa! Més val ajupir el cap i fer a tot que sí.

—I li passa sovint, això?

—El què, doctor?

—Això de dir a tot que sí, em refereixo.

—No home! Vull dir, sí, sí...

—I no protesta mai, vostè?

—Ah, no, això sí que no. De ben petit em van infondre que més val callar i semblar tonto...

—Que parlar i confirmar-ho —vaig sentenciar acabant la frase del pobre Miquel.

Val a dir, però, que jo ja n'hi havia vist d'altres problemes semblants al que m'ocupava. De fet, en els últims temps hi havia un cert neguit entre els meu col·legues de professió per l'alta proliferació de casos com el del senyor Rocamora. Tot sigui dit, però, que les transformacions, mutacions o metamorfosis, com es vulgui a bé anomenar aquesta circumstància, eren molt més subtils que les del meu pacient i solien afectar òrgans sensorials concrets enlloc d'un tot corporal.

—Doncs sento dir-li, estimat —vaig comunicar-li amb gest seriós i capficat—, que ben poca cosa hi podrem fer.

—Ja m'ho pensava jo... Bé, quan li dec? —em va contestar amb un lleu somriure conciliador.

—Per l'amor de Déu! —vaig exaltar-me—. Però no pensa pas queixar-se? Un crit, una mala paraula o una remugada, potser? No li he donat pas cap solució!

—Home, doctor, què n'he de fer jo, si no sé res de res? Si vostè diu que no, doncs serà que no.

Poca cosa li vaig dir més. Aquell home estava abocat a una paràlisi permanent que aniria augmentant amb el pas del temps fins a deixar-lo completament estancat. Això sí, no me'n vaig poder estar: en lloc de les càpsules habituals, vaig aconsellar-li anar a un parell de manifestacions al mes amb l'obligatorietat de cridar ben fort tota mena d'improperis, insults i, sobretot, incendiar un contenidor al bell mig de la Diagonal.