Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA A - LA DISTÀNCIA ÉS CURTA QUAN ELS CORS ESTIMEN

Era dimarts, el rellotge de damunt la taula marcava les 7:30. La Maria es va despertar sense

ganes de fer res, però tenia clar que no podia posposar ni un dia més agafar la bici i fer la ruta

que arribava al final de la seva comarca poc habitada, fins on li permetia el confinament

comarcal. Feia dues setmanes que s'ho havia proposat. El matí el tenia lliure, així que havia

pensat en fer-la a primera hora, perquè més tard tocaria molt el sol.

Quan ho va tenir tot preparat, va agafar la seva bicicleta i el casc, i va començar a pedalar

com si no hi hagués un demà.

Eren les 4 de la tarda, el Marc, un noi alt i ros, estava agobiat d'estar a casa des de que

havia arribat de treballar tot el matí. Va decidir, com gairebé tots els dies, anar a córrer fins

estar esgotat. Es va anar a canviar de roba i es va posar unes esportives, va mirar al mòbil

quina ruta podia fer i va començar a córrer sense parar.

Va arribar fins al final del seu poble, també el final de la seva comarca i, per no saltar-se el

confinament comarcal, va fer mitja volta i va tornar pel camí per on havia anat.

L'endemà al matí, dimecres, la Maria va decidir tornar a fer la mateixa ruta que el dia

anterior. Ella vivia a la Terra Alta, però s'havia enamorat del paisatge de la Ribera d'Ebre, els

arbres que es veien, els cirerers, els presseguers, les pruneres... li encantava tot, especialment

l'olor inconfundible que l'impregnava.

La ruta era llarga, encara que agafava algunes dreceres. En total feia 21 quilòmetres, però

valia la pena fer el camí per, al final, arribar on es proposava. Feia acabar la seva ruta en un

petit desviament que hi havia prop del seu camí; aquell desviament era el començament d'un

altre trajecte, encara que allí feia mitja volta i tornava cap a casa seva. S'aturava en aquell

punt perquè hi havia un gran arbre, no sap ben bé de quin tipus, però que feia ombra i

resguardava una mica del sol.

Marc, després de dinar i descansar una estona es va preparar per anar a córrer, com s'havia

proposat fer tots els dies. Va decidir anar des de casa seva fins el començament de la

comarca de la Terra Alta, una comarca que, des de que la va veure per primer cop, li va

agradar.

Era dijous, aquell matí la Maria no va poder anar en bicicleta perquè li havia sortit una

complicació a la feina. Es va prometre a ella mateixa que la seva rutina, la d'anar en bicicleta

tots els matins, la compliria la mateixa tarda.

El matí va passar volant i, ja al vespre, la Maria va emprendre la seva ruta. Aquell dia la va fer

més ràpid que de costum, i quan va arribar a l'arbre on solia descansar es va sorprendre en

veure que hi havia algú assegut sota la mateixa ombra que ella aprofitava cada dia .

Aquell dia, en Marc va sortir de casa molt tard, però va fer la ruta ràpidament. Quan va

arribar allà, es va asseure, al mateix lloc on s'aturava a descansar.

Minuts més tard va veure que algú s'acostava, enèrgicament, en bicicleta.

Aquell dia, un dijous, en Marc i la Maria es van conèixer i es van fer molt bons amics. Des

d'aquell dia, els dos es troben cada tarda al mateix lloc de sempre.

Separats per no compartir comarca, però junts per compartir una estona. Al final, la distància

és curta quan els cors estimen.