Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA B - HIVERN DE 1950

Era l'hivern de l'any 1950, pocs mesos després que comences l'any on es complia ja la meitat de segle XX, la Lluïsa es va emportar el tercer cop més dur de la seva vida. Després de perdre a dos dels seus germans per malaltia, després de la mort del seu pare, aquesta vegada perdia a la seva mare. En tan sols disset anys es quedava quasi sense família, sort que tenia a dos germans que eren més gran que ella, però realment ells ja feien una vida independent.

A partir d'ara Luisa viuria sola a la casa familiar on estava envoltada de molts arbres fruitals, que llavors estaven ven pelats de fulles, ja que en aquella època estacional a les nits arribaven a baixes temperatures. Gràcies a aquesta plantació, la família menjava gràcies a la venda de les fruites que recol·lectaven de la seva pròpia collita. Però en època d'hivern, havien de menjar gràcies al que havien pogut estalviar durant tot l'any.

Dues setmanes després que visqués un dels seus pitjors moments de la seva vida, exactament una nit de diumenge mirant el cel estrellat i abrigada sota una gran manta va arribar a la conclusió que ella ja no feia res en aquella casa tan antiga i tan gran al mig d'aquell terreny. Per aquest motiu, va entrar a casa i va preparar la motxilla amb les quatre coses que tenia de roba i es va agitar a dormir. L'endemà, la Luisa estava decidida en abandonar aquella casa, per marxar a la costa a buscar-se el seu pa per viure i començar d'aquesta manera una nova vida.

I així va ser, al demà un sol que escalfava el clima va inaugurar la que seria la nova etapa de la Luisa amb tan sols disset anys. Ella es va aixecar, va esmorzar i tot seguit va marxar, tancant la porta de la qual havia estat la casa familiar on tan bons records es guardaven allí dins. Tot seguit, amb llàgrimes als ulls va anar direcció a la parada d'autobús on des d'allí aniria al seu destí, la costa catalana.

Poc després d'arribar, va anar a comprar el tiquet on li donaria accés per pujar al transport. I així va ser, al cap d'uns deu minuts després d'haver comprat el bitllet, va arribar aquell autobús de color blanc amb seients de tons marrons. La Luisa, tot seguit es va aixecar i va pujar en ell. Poc temps després, el motor del vehicle es va engegar i ella mirant per la finestra i amb llàgrimes als ulls s'acomiadava del que havia estat el seu poble, on havien nascut i mort els seus pares i dos dels seus germans. I ara sí que deixava enrere la seva vida per començar una de nova, on en aquesta solament estava ella i no hi havia ningú que la cuides.

Després de més de 3 hores de viatge i d'infinitats de parades als pobles, la Luisa arribava a la Costa Catalana, on sempre havia estat el seu somni visitar-la. Tot just acabada d'arribar, va anar al primer bar que va veure d'aquella població. Era un bar molt modest i tot estava fet de fusta. Tan sols entrar, va veure un cartell a la porta on posava: "Se precisa urgente una empleada de hogar". Ella no s'ho podia creure, després de molt de temps de tristor, tenia un senyal de sort en la seva vida. Acabava de trobar la possibilitat de treballar en algun lloc, i per tant començar una nova etapa a la seva vida.

La Luisa, va entrar al bar on estava aquell cartell a la porta i va preguntar al senyor que hi havia darrere de la barra. Aquest li va dir, que la propietària d'aquell cartell era la

seva dona i eren ells qui estaven buscant una treballadora per casa seva. El Miquel, que era com es deia aquest senyor, va obrir la porta que connectava amb casa seva i va anar a avisar a la seva dona, la Filomena, que hi havia una noia que estava interessada treballar amb ells.

Tot seguit, la Filomena va baixar direcció al bar i conjuntament amb el Miquel van seure els tres en una d'aquelles cadires de fusta que semblaven fetes a mà. Allí va ser quan la Luisa es va trencar completament. Els hi va explicar tota la seva vida, el dura que havia estat i les responsabilitats que havia tingut sent ella tan petita. I els hi va dir que necessitava un treball urgent per poder viure i també per poder acabar en aquella etapa tan dura, trista i fosca que havia tingut.

La Filomena no es va poder aguantar i es va emocionar. Tot seguit va abraçar a la Luisa, dient-li que ella també havia tingut una vida molt dura. Ella també havia perdut els seus pares, sent ella molt petita. Un dia els seus pares van marxar a treballar al poble i mai més es va saber res d'ells. Feia més de quaranta anys que no sabia res absolutament d'ells, ni absolutament saber el que els havia passat. Per tant no sabia si els dos estaven vius o morts. Per aquest motiu, empatitzava completament amb la Luisa i va dir la següent frase: "Bienvenida a tu nueva casa". La Lluisa no s'ho podia creure, i encara es va emocionar més però ara no per tristor, sinó tot el contrari per alegria. Durant aquelles dues hores que havia durat la seva xerrada, ella havia passat per una muntanya russa d'emocions: nostàlgia, tristor, pena... fins i tot alegria.

Després d'haver estat contractada, la Filomena i el Miquel la van acompanyar a casa seva i li van ensenyar l'habitació on s'allongaria a partir d'ara a més de la resta de la casa i de la instal·lació del bar. Ells li van dir que si ella vol, viuria allí amb ells treballant el que ella volgués, com si fues ella una més de la família. A més, a més que li pagarien el que ella volgués mensualment, pel cuidat de la casa i per l'ajuda en el portat del bar. Ella va dir que sí que acceptava les condicions i que agraïa de tot cor aquesta confiança que li acabaven de donar.

Quan la Luisa feia 30 minuts caminava pel Carrer Major inspeccionant els comerços que se situaven en aquell carrer quan justament no es podia creure el que veia amb els seus propis ulls, ella va veure...

"-RIIIINNNNGGGGG!" (sonava el despertador)

La Luisa era despertada pel despertador indicant que eren les 7:00 hores del matí. Ella s'aixecava del llit i es va dirigir a la cuina quan va veure que estava la seva mare preparant l'esmorzar, mentre el seu pare estava mirant el diari que acaba de comprar al quiosc del poble. Els seus dos germans estaven arreglant-se per anar a treballar al camp del veí i els dos germans petits encara dormien. Ella amb cara d'haver passat una mala nit, acabava de comprovar que tot havia estat un mal son i que tot el que havia viscut no era veritat. Per tant ella, va fer un sospir i va dir en veu alta: "Us estimo família", tot seguit va anar a abraçar i fer un petó un a un.