Premi Llibresebrencs.org 2021

CATEGORIA C - MEMÒRIES CONTRA L'ALZHEIMER

Avui t'escric a tu, maleïda malaltia. La terapeuta m'ha explicat que pot ser un bon exercici el

de relatar els moments més significatius de la vida, per dos motius: recordar-los avui i

llegir-los d'aquí un temps quan se'm comencin a oblidar. És dur pensar que el que ara

redactaré s'esborrarà de la meua ment, com qui esborra una pissarra quan ja està tota plena.

Però més dur és deixar de ser tu, he perdut la meva identitat, ja no sóc la Cinta, ara sóc una

malalta, així m'ho recorden els ulls de tothom amb qui em creuo, parlen per si sols. Mirades

de pena, de llàstima, d'incertesa, potser pensen que aviat no sabré qui són i tenen raó. Se

m'acaba el temps, he d'escriure, però no per la teràpia sinó per guanyar l'Alzheimer. Sempre

he sentit dir que les paraules se les emporta el vent, però el que escrivim perdura per sempre.

Per això tinc una nova lluita contrarellotge i no és la de la vida, aquesta l'he perdut, és la de la

memòria. Si la neurodegeneració em deixa sense l'accés a les meves memòries, fent-me petit

l'hipocamp, jo em faré gran escrivint-ho tot, així tindré una drecera directa a les pròpies

memòries: la lectura, mentre la conservi.

Aquest relat serà una mena de teràpia ocupacional per mi, ara que està tan de moda, jo

sempre a l'última. La doctora m'ha explicat quins seran els primers records que perdré, els

darrers. Ja sé per quins començaré a escriure doncs, aquesta contrarellotge està guanyada.

Tinc 68 anys, molt de temps lliure i alts i baixos emocionals que em permetran, en els meus

millors moments, escriure amb energia. M'esperen unes setmanes intenses, em proposo un

capítol cada setmana, no sé quants episodis de vida em sortiran: el naixement de la meva neta

Nora, el creuer amb el meu marit per celebrar les noces d'or, els passejos per la via verda

amb Nuk i les amigues de sempre, les nits a la fresca al carrer Major, els diumenges a les

platges de l'Aluet, els dinars en mons germans i les cunyades al xalet familiar, les bodes de

Montse i Marta, les mil aventures d'una mestra, l'arribada de les bessones que van

capgirar-ho tot, les hores al bar dels pares ajudant en tot, el festeig amb el Guim, les

trapelleries amb les amigues, el cole, la infància amb els avis, etc.

Potser quan acabi d'escriure-ho tot encara no se m'hagi oblidat res però no em sortiran

algunes paraules, no trobaré alguns noms, no sabré on he deixat la goma o el full, em

frustraré sovint i m'enfadaré amb qui més estimo. I si la duresa de la malaltia no és només

perdre la memòria?