MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 41: FLICKER

#Cameron

—Si discorrem les variables principals i desviem la força central per aconseguir un centre de gravetat que ens proporcioni una estabilitat precisa al valor que necessitem, les partícules circularan a una freqüència X segons la massa —dic tancant el retolador una vegada finalitzo la meva explicació.

De seguida que el silenci es forma en la sala, alço les celles entre confós, estranyat, incrèdul i indiferent. Espero que algú em respongui, però la majoria se'm queda mirant i durant uns llargs segons crec que la connexió d'internet s'ha apagat i cap dels suposats presents ha escoltat les meves paraules. Es podria dir que m'estic començant a sentir una mica inútil i idiota. Quan m'han dit que la presentació seria en videoconferència, pensava que m'estaven prenent el pèl. Però no era cap espècie de prova. He hagut de parlar-li a un grup de quatre persones a través d'una pantalla d'iPad sobre la taula. I resulta que ara mateix, aquestes persones encarregades del meu futur, no diuen absolutament res. Un parell es dediquen a escriure quelcom i els altres dos em miren fixament.

—D'acord, això és tot. Moltes gràcies, senyor Daniels, ens veiem en la pròxima sessió —diu el senyor Taylor abans de desconnectar la seva càmera i sortir de la trucada. Immediatament, els altres doctors imiten el seu gest fins que la pantalla es queda negre.

Sospiro i deixo el retolador sobre la taula. El pitjor d'aquest treball no és la feina ni la pèrdua de temps que em provoca venir fins a Jacksonville per fer una simple presentació i que no em donin ni una simple valoració. El pitjor de tot és haver de liderar amb aquesta gent. No els entenc. No entenc el seu comportament ni el que passa pel seu cervell. Parlem la mateixa llengua i ens agraden les operacions, però són com personatges sense ànima. És com si estiguessin obsessionats amb el seu treball, com si tot els fos indiferent i a la vegada massa important. És gent complicada, però gent amb una intel·ligència superior.

Poso els ulls en blanc i em dirigeixo a la sala comuna, necessito un cafè abans de tornar a casa. Maleeixo en veu baixa quan veig que no soc l'únic que ha tingut el mateix plantejament que jo. No és que no suporti els meus companys de feina, però són... Val, d'acord, sí, ho admeto, no els suporto. Són exasperadament irritants. La majoria estan trets de revistes de Harvard o de l'Upper East Side. Són com ninos Ken, tots idèntics i tots amb les mateixes personalitats. És desesperant la manera en com t'observen com si fossis un extraterrestre i ells fossin els dominants del món. El pitjor de tot és veure'ls amb una infusió entre les mans i una armilla posada sota l'americana. Venen a treballar, no és un casament.

—Ui, per la cara que poses tot i ser adorable, sembla que la reunió no ha anat com esperaves, rei —em diu la Sarah just quan obro la porta. Està recolzada sobre la taula esforçant-se amb tota l'ànima per cridar l'atenció, passo pel seu costat sense mirar-la.

—Primer de tot, no em diguis "rei". I com hagi anat la reunió, no és de la teva incumbència —la responc agafant una tassa i omplint-la de cafè. Quan em giro, me la trobo just al meu davant. Els seus ulls es claven en els meus i els seus llavis formen un somriure murri. Arrufo el seny i m'aparto d'ella uns quants metres, molts metres fins a ser a l'altra punta de la sala.

—Sí que és de la meva incumbència, estem en el mateix projecte, passarem molts viatges junts en hotels i visitarem precioses ciutats —diu asseient-se sobre la taula somrient.

—Estem en el mateix projecte, però tu en un departament i jo en un altre. I viatjarem junts, però tu en la teva habitació i jo en una d'altra. I no penso visitar cap ciutat, els viatges són per treball —la responc secament i brusc. Ella posa els ulls en blanc i sospira frustrada.

—Seran bastants viatges i bastant llargs, hi ha temps —diu encreuant les cames. Nego amb el cap cansat de les seves paraules i em centro a acabar-me el cafè, però la cafetera d'aquest edifici és una merda i el líquid crema massa—. Per cert, ja sap la teva estimada que d'aquí un parell de setmanes farem el primer viatge?

—No, però quan li digui no li importarà, és treball.

—Estàs segur que no li importarà? —pregunta incrèdul. L'assassino amb la mirada—. No em miris així, a veure, em refereixo a tota la situació que està vivint. La pobra està en un judici i pel que he vist a la televisió, no ho està passant bé. Dic: a mi no m'agradaria que la meva parella em deixés en un moment tan dur de la meva vida. Però per altra banda, també ho entenc. És dur per ella, però també ho ha de ser per tu, no? —em diu. Pressiono la mandíbula i em mantinc en silenci, ella somriu—. Ho interpretaré com un si. És normal que ella no et vulgui veure malament i que prefereixi deixar-te marxar encara que no ho estigui passant bé. Al cap i a la fi, també està afectant la teva vida. Tu també et mereixes un descans de tot. Viure una vida sense pressions, sense judicis, sense el... —M'apropo a ella i abans que pugui acabar la frase, l'agafo del braç i la fulmino amb la mirada fent-la callar.

Pocs dies després d'haver arruïnat el seu treball, va canviar completament de caràcter. Era amable, simpàtica, intentava ajudar-me amb tot el que necessités i fins i tot em va donar un parell de consells per tractar amb el seu oncle i la seva mare, però fa un mes, ho va començar a traslladar ca a un altre nivell. Al principi eren petits gestos: tasses de cafè, llavors petits somriures i ara s'han convertit en insinuacions directes i mostres d'afecte gens agradables. Tampoc és que li fes molt de cas, no m'interessa i està arribant a un punt en què haig de fer un gran esforç per controlar-me i no deixar-li anar quatre coses, però és la neboda i la filla dels directors i haig de ser amable. Ho intento, però és difícil, sobretot quan li falta indirectament el respecte a la Jody o s'insinua a ella. No em fa ni puta gràcia. Puc suportar que em digui "rei" i intenti seduir-me cada vegada que pot perquè li pararé el carro a la mínima, però que li faci creure coses a la Jody com l'última vegada? Que vulgui manipular-me? El fet que tan sols la nomeni... no penso deixar-li passar.

—En la teva vida, m'és igual quina sigui la teva posició aquí, però en la teva vida se t'acudeixi acabar la frase o ni tan sols mencionar-la. Estic vivint la vida que vull i amb qui em fa més feliç. Sí, la situació que tenim és una puta merda, però no necessito un descans d'aquesta vida perquè de l'única manera que m'ha afectat, és positivament. Els judicis no són res comparat amb el que els dos sentim, entesos? Deixa d'insinuar-te i de parlar-me com si algun dia volgués estar amb tu perquè això no passarà, Sarah. No deixaré a la Jody, és l'amor de la meva vida i la mare dels meus futurs fills. I val més que ho deixis estar perquè, com tu has dit, passarem moltes hores treballant junts i t'asseguro que no t'agradarà treballar amb mi si no pares. Aquesta és l'última vegada que et deixo les coses clares —li dic seriós i cabrejat, però sense ser agressiu ni violent. La Sarah pressiona la mandíbula, s'empassa saliva i alça les mans donant-se per vençuda.

—Tens raó, m'he passat. Sí, estàs bo i tant de bo pogués passar tan sols una nit amb tu. Sé que possiblement no passarà, però el que he dit no deixa de ser cert. Estàs cansat dels judicis i de la premsa encara que ho neguis, Cameron —em respon arronsant les espatlles.

—No em coneixes.

—No em fa falta. Tu mateix m'acabes de demostrar que tinc raó —diu i seguidament passa pel meu costat i surt de la sala comuna.

Premo els llavis, deixo la tassa a la pica i torno a l'aula per recollir els meus objectes. Clar que la Sarah té raó. Clar que estic cansat. Estic fart de tota la situació: dels judicis, de la premsa, de què la Jody hagi de passar per tot això i sentir-se malament. Estic fart d'aquesta merda i vull que acabi ja, tant per mi com per la Jody. Necessito que s'acabi ja. Però que estigui cansat no significa que no pugui suportar amb això. Li he dit la veritat. Els judicis no són res comparat amb el que sentim. Em passo les mans pels cabells i em disposo a marxar, però de cop, em trobo amb la cara de la doctora Joseph al meu davant.

—Daniels, al meu despatx, si us plau. —S'atura un segon per mirar-me i llavors, es dirigeix cap al seu costat.

Tanco els ulls i premo els punys. No sé què em fot més ràbia, sí que la Sarah li hagi dit quelcom a la seva mare o que ho hagi fet i s'hagi comportat com una criatura de cinc anys. Veure-la sortir del despatx de la seva mare dedicant-me un somriure d'orella a orella, em confirma que és probable que m'acomiadin. La fulmino amb la mirada i segueixo a la seva mare. Una vegada dins el despatx, em convida a asseure'm en una de les butaques. Ella s'asseu a la del davant.

—Perdona que t'hagi molestat, sé que ja marxaves. Només et trauré un parell de minuts, volia comentar-te un succés que ha passat —m'explica i amb cada paraula em tenso encara més. Em poso recte i la miro fixament amb el seny arrufat—. Primer de tot, disculpar-me per no haver pogut assistir a la reunió, ha sorgit una urgència d'última hora. —Assenteixo amb el cap—. Però tot i no haver pogut assistir, m'han comentat que ha estat un èxit i d'excel·lència. Per aquesta raó, amb la junta i l'equip d'investigació, volem oferir-te una beca completament pagada amb un lloc de treball i un apartament on viure perquè els dos pròxims anys de la teva carrera els acabis de realitzar a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts. Volem que et formis del tot i creiem que en la universitat de Massachusetts tindràs l'oportunitat i el nivell que malauradament, Florida no et pot permetre. Tu i la Sarah teniu grans oportunitats a la MIT.

—Ah... què? —És l'únic que soc capaç de dir. Ella somriu.

—T'estem oferint un lloc de treball fix i una titulació amb honor. Què hi dius?

—Ah...

—D'acord, no necessito una resposta ara, però m'alegraria que en tinguessis una possiblement abans que el mes acabi. Tens molt a pensar així que, això és tot. Si tens algun dubte, soc aquí —em diu amable.

Assenteixo amb el cap, m'aixeco de la cadira i surto del despatx sense dir res. Ni tan sols em fixo en el meu voltant, simplement, em dirigeixo cap al meu despatx i em tanco allà dins una bona estona. Em quedo mirant les llums dels edificis a través de la finestra. No sé què pensar, no sé què dir al respecte. No soc capaç d'assimilar el que m'han ofert i tot el que comportaria. És com si m'haguessin donat una bufetada i no sàpigues el motiu ni de qui prové. No estic dient que sigui una cosa dolenta, bé, potser sí que ho és. Ara mateix no puc distingir si m'alegro o em cabrejo o si està bé o malament. Només sé que m'han ofert acabar la carrera en una de les millors universitats del país i de la qual no em vaig dignar a enviar una sol·licitud en el seu moment perquè no creia que m'anessin a acceptar. Dos anys a Massachusetts. Massachusetts. Boston. A 1.934,5 quilòmetres de distància de Gainesville. A 1.934,5 quilòmetres de distància de la Jody.

Joder! Què se suposa que haig de fer?! M'acaben d'oferir una titulació pel MIT, és una joia, però això significa anar a estudiar i treballar allà durant dos anys. Dos putos anys a Massachusetts. Dos putos anys fora de Gainesville. I el més important de tot, dos putos anys sense la Jody. No dic que això hagi de comportar que trenquem, però viure sense ella, joder? No vull viure en un altre estat, en un altre pis i sol. Després d'haver lluitat tant per trobar una relació perfectament estable, ara haig d'enviar a la merda tot el que hem construït per un somni? Vaig comprar aquell pis per ella, aquella és la nostra casa! No vull marxar i deixar-la sola. No vull haver de separar-me d'ella per aquesta gran oportunitat, pel que també he estat lluitant fins ara. Se suposa que haig d'escollir entre les dues parts que formen el meu cor? Entre la Jody i jo? Per què? Per què simplement no em poden sortir bé les coses una sola vegada? Per què tot ha de ser tan difícil?

—Daniels —em crida una veu traient-me dels meus pensaments. Arrufo el seny cabrejat quan veig a en Burton al llindar de la porta. No em cau malament, és bon noi, però és irritant.

—No t'han ensenyat que primer s'ha de demanar permís per entrar? —el responc sarcàstic.

—Ho he fet, però estaves obsolet en els teus pensaments i no m'has fet cas fins a la quarta vegada.

—M'és igual, estic ocupat, vine en un altre moment si no és una causa de vida o mort —li dic fent-lo fora amb un gest de mà, però en Burton no se'n va. Bufo i el fulmino—. Què?

—No crec que sigui de vida o mort, però crec que t'interessa saber que la teva nòvia és aquí —anuncia i immediatament alço la mirada per mirar-lo atent— i que la Sarah està parlant amb ella. —Just en el moment en què sento el nom de "Sarah", m'aixeco de la cadira i surto del despatx.

Pressiono la mandíbula i m'aturo en sec quan efectivament la boja de la meva companya està parlant amb la Jody. Arrufo el seny confós i cabrejat. No recordo que la Jody m'hagi dit que es passaria per aquí, però m'alegro de veure-la. Fa hores que no la veig i està preciosa. El que no m'agrada veure és l'expressió dels seus ulls. Una arruga es forma en el seu seny, però en vers d'ignorar les paraules de la Sarah com ha fet les altres vegades o com quan una noia li parla de mi o quelcom que no sigui d'una persona important a ella, en aquest cas està atenta. Mira a la Sarah amb els ulls oberts i plegada de braços. No treu els ulls de la seva mirada i s'agafa fort a la tela dels seus braços. Es protegeix de les paraules de la Sarah i immediatament tinc un mal pressentiment. Camino cap a elles, però just abans d'arribar, la Sarah prem l'espatlla de la Jody i desapareix de la nostra vista. Els ulls de la Jody troben els meus. No aconsegueixo desxifrar el que està passant per la seva ment i això, m'espanta.

—Ei, amor, què fas aquí? T'he trobat a faltar, odio no veure't en tot el dia —li dic dipositant un petó a la seva galta i deixant un floc de cabells rere la seva orella. No ho estic dient per alleujar el que sigui que li ha dit la Sarah, de veritat l'he trobada a faltar i odio no veure-la en tot el dia. Això és el pitjor de treballar aquí.

—Ja marxava cap a casa i la professora Cox m'ha demanat si em podia apropar i deixar uns papers pel seu espòs. Li he dit que no hi havia cap problema així també et veia abans que tornessis —m'explica arronsant les espatlles i sense deixar d'apartar la mirada dels meus ulls. Premo els llavis i assenteixo amb el cap. Ens quedem uns segons en silenci mirant-nos fixament. No deixo d'acariciar el seu rostre—. No m'havies dit que t'han ofert acabar la carrera a la MIT... —comenta trencant el gel en un sospir. Agafo aire profundament i el mantinc a dins durant una bona estona. Això és el que la Sarah li ha dit.

—M'ho acaben de comunicar, ni tan sols he pogut pensar en el tema —responc amb un fil de veu sense saber què dir-li, però és que és cert. M'ho han dit fa cinc minuts i no ho he pensat. És una gran oferta, però no sé si és el que vull. Hi ha altres coses molt més importants aquí i just davant meu.

—És una gran oportunitat, m'alegro molt per tu, t'ho mereixes —contesta acariciant la meva mandíbula i somrient. Arrufo el seny confós, no és el que m'esperava que digués la veritat.

—No he acceptat... —afegeixo mentre abaixa la seva mà per reposar-la en la meva espatlla.

—I ho faràs? —pregunta quasi sense veu i forçant-se a seguir somrient.

—No ho sé, no he decidit res, haig de pensar-ho bé.

—Val, bé, decideixis el que decideixis, estaré d'acord amb tu. Et mereixes això i molt més, Cameron. —Arrufo el seny i torno a assentir. Ho diu tan dolçament i sembla tan sincera que no em crec que no li importi que m'hagin ofert marxar de l'estat durant dos anys. És com si ja hagués donat per cert que marxaré de Florida sense ni tan sols rumiar-ho amb ella.

—Val —repeteixo. Crec que els dos necessitem una mica de temps per assimilar el que això significa.

—Ja he fet el que havia de fer així que, me'n vaig ja i preparo alguna cosa per sopar, què et ve de gust? —pregunta canviant completament de tema. No deixo de mirar-la fixament, no vull fer un pas en fals, però vull saber si està bé i soc incapaç d'interpretar el que passa pels seus ulls.

—Qualsevol cosa que facis, estarà bé, no et preocupis.

—Val, perfecte, doncs... et veig després. No t'atabalis molt amb la feina, t'estimo —diu posant-se de puntetes i besant-me ràpidament.

—T'estimo —responc quan ja m'ha donat l'esquena i es dirigeix cap a l'ascensor sense tornar a girar-se per mirar-me.

En el moment en què les portes es comencen a tancar, ella tanca els ulls i prem l'ansa de la bossa de mà amb força. És en aquest moment en què em confirmo que la seva amabilitat i acceptació ha estat una farsa, pura cordialitat. És en aquest moment en què la bala impacta contra ella, el moment en què puc veure el dolor travessar els seus ulls. L'última vegada que vaig veure aquesta expressió, la Jody estava abatent-se en els meus braços després de l'entrevista sobre en Nate. Aquell dia varen arrancar-li la poca esperança que li quedava i ara mateix li acabo d'arrancar el que mantenia la seva vida en equilibri, la certesa que si accepto l'oferta de la JTMA es tornarà a quedar sola. I ja ha acceptat que serà així.

**************

No soc capaç de concentrar-me les pròximes dues hores. Ni tan sols hauria d'haver-me quedat, ja hauria d'haver marxat a casa. Abans que em cridessin per la reunió, allà era on em dirigia, però després de parlar amb la Jody... No he pogut. He tornat al meu despatx, he abaixat les cortines, he apagat els llums i m'he quedat assegut en la cadira mirant a través de la finestra. Ni tan sols sabia què pensar, només podia veure els seus ulls, la seva mirada i el que significaria que acceptés acabar la meva carrera a la MIT i així aconseguir un futur i un prestigi que ningú més podria donar-me. Ella ho és tot per mi, és el més important de la meva vida, no vull fer-li això, no vull allunyar-me d'ella i no vull aconseguir un bon futur si això comporta que durant dos anys, estigui a quilòmetres de distància de l'amor de la meva vida. A la merda, no vull.

Aparco el cotxe al carrer de rere a casa i em dirigeixo cap a casa. M'espero cinc minuts a les escales de l'entrada, necessitava fer-me un piti per relaxar-me, però en veure les llums del local enceses, no dubto en passar primer per allà i fer una visita. Avui en Sam s'encarregava de passar-se la tarda aquí i intentar ajudar a qualsevol que vingués, si és que algú ha decidit venir. Els últims dos dies els únics que han acudit han estat dos gats i perquè els posava de menjar i beure. A part d'ells, només un parell de nois i un s'havia equivocat. L'altre va veure els jocs i es va passar la tarda aquí. També em va preguntar on podia aconseguir una targeta del bus, almenys va venir encara que no fos de gaires paraules. Per què m'enganyo? El local està anant pitjor del que pensava i si ara hi he entrat, és perquè estic massa nerviós per pujar al pis i parlar amb la Jody sobre el tema. No sé ni que dir-li.