MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 26: EVERYTHING THAT ISN'T ME

#Cameron

—Et recullo quan acabis? —li pregunto a la Jody abans que baixi del cotxe.

—Sí, val, com vulguis, suposo que la Shana i la directora voldran parlar amb mi així que... suposo que acabaré un pèl més tard de sempre. No cal que m'esperis, tens reunió avui i ja vas faltar-hi la setmana passada, hi has d'anar —em diu arronsant les espatlles forçant un petit somriure. Assenteixo amb el cap i acaricio la seva galta.

Té els ulls vidriosos i apagats, bosses blaves sota els ulls i les galtes xuclades i marcades. Està cansada físicament i emocionalment, es nota a simple vista. Intenta seguir somrient per no preocupar-me i alleujar la situació, però els dos sabem que no està bé. Han passat cinc dies i encara no està bé. Aquella entrevista la va apagar del tot, però segueix com paralitzada. Va a la universitat, a l'acadèmia i treballa al Melone's, és com si res hagués canviat, excepte ella mateixa. Ella ho sap, però encara no està preparada per parlar amb la Laureen, necessita més temps i després del que em va explicar el dilluns, encara més.

No m'agrada veure-la així, és com si li haguessin esborrat tota la llum del seu ser, però l'entenc i per ara només em limito a cuidar-la, escoltar-la quan decideix parlar sobre el tema i intentar posar-li les coses fàcils tal com li vaig dir. El que deia no era per fer-la sentir bé, sé que ara no té forces per lluitar, per això ara m'encarrego jo d'intentar trobar la solució i penso fer tot el que sigui possible per tornar-li les forces que li falten i demostrar-li que pot amb això. Però em dol veure-la així.

—D'acord, envia'm un missatge si veus que no surts a l'hora —la responc deixant-li un floc de cabells rere l'orella.

Ella assenteix amb el cap i em besa dolçament abans de sortir del cotxe i entrar a l'acadèmia. Tant de bo pogués estar tot el dia enganxat a ella per protegir-la, la sola idea que l'estiguin mirant o rient-se d'ella em sulfura i després de quasi una setmana, tothom segueix comentant el succés.

—Està bé? —em pregunta en Jake traient-me dels meus pensaments.

Em giro cap als seients del darrer i el miro de dalt a baix amb el seny arrufat. Resulta que la poca roba que portava estava destrossada així que ara ha d'utilitzar el meu armari, almenys ja no vomita, sua o té episodis. Podríem dir que està relativament bé i que ha superat el «mono» en condicions favorables, però segueix sent un drogoaddicte i encara té un munt de problemes a sobre.

—Ho estarà, no has de preocupar-te per això.

—Però ha recaigut, no?

Agafo aire i em prenc uns segons per pensar la resposta. Posant-me en la seva situació, saber que una persona forta ha recaigut no em donaria gaire fe per la meva pròpia recuperació, sobretot si tot just acabo de començar. L'entenc, és un pobre adolescent preocupat i amb por.

—Sí i jo també ho vaig fer en el seu moment, i és molt probable que a tu també et passi en un futur. És fàcil recaure i molt difícil recuperar-se després, per això fa tanta por. Però si passa, no estarem sols i ens posarem bé. Jo em vaig recuperar, la Jody ho farà i tu també si és el cas, d'acord? Però has d'acceptar que és una gran temptació i que hauràs de lluitar molt en contra —li explico posant una mà en el seient del copilot per subjectar-me.

—Ella em va dir el mateix —em diu deixant-me completament confós.

—La Jody? Quan?

—El dilluns vaig parlar amb ella i em va dir el mateix —m'explica col·locant-se bé la gorra. Assenteixo amb el cap i em giro cap endavant.

—Quan estigui millor, hauries de parlar amb ella profundament. Sé que el que et va dir va ser fort i que no heu mantingut gaire contacte, però t'aniria bé parlar amb ella. Ella té la capacitat de fer-te entendre les coses i obrir-te els ulls. Sap molt més que jo sobre tot aquest món i és molt més madura. La seva manera de pensar és al·lucinant. Jo t'ajudaré, però la Jody és un altre món —li explico mirant-lo des del retrovisor.