MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Epíleg 2: STAND UP

6 mesos més tard

#Cameron

Mai he estat el nen bo i un exemple a seguir. Tot el contrari, durant molt de temps he estat l'exemple el qual no s'hauria de seguir per poder ser un mínimament feliç. M'he passat més de mitja vida cagant-la contínuament, durant una dècada podria dir que era la meva especialitat. I no m'importava cagar-la o emmerdar-ho tot, m'era absolutament tot igual. No m'importava fotre'm d'hòsties amb la vida ni les conseqüències que em repercutirien. Passava de tot i em negava a viure decentment o sentir quelcom més que dolor, rebuig i desesperança. Era un ingenu i un tossut capficat en el seu món i la seva veritat encara que no tingués raó. No volia treure'm la bena dels ulls, sabia que no estava bé, però tampoc volia estar bé.

La mort de la meva mare va ser un fet terrorífic. Era el que més estimava en aquest món i vaig perdre-ho en les meves mans pràcticament. Va ser tan dur i dolorós que em negava a creure-ho i acceptar que la meva mare havia mort. Em vaig convèncer que no podia ser així, que era una broma o una càmera oculta, però els dies passaven i ella no hi era i necessitava que el dolor disminuís. Em vaig refugiar en les drogues, les mentides, els secrets i en la meva ment. Vaig obligar-me a eliminar qualsevol rastre de sentiment, no podia estimar a ningú i arriscar-me a perdre aquella persona de nou. No podia imaginar-me sent feliç sense la meva mare i després d'aquella tragèdia. No m'ho mereixia. No em mereixia estimar ni ser estimat, molt menys ser feliç. M'obligava a no sentir res per ningú, fins que va arribar ella.

Ella em va desmuntar tota la màscara que m'havia fabricat, em va destruir tota l'obra de teatre i va abatre d'una coça la muralla que m'envoltava. No li va costar gaire la veritat, en el moment en què em va mirar als ulls i em va dir tot el que jo em negava a acceptar, en aquell moment la cuirassa em va caure. Va ser la primera persona a nomenar-me amb el nom que em definia: un covard. Era un covard. Temia els meus sentiments i per això els ignorava o els evitava. Temia enamorar-me i per això m'allunyava de la persona que estava atrapant el meu cor. Temia ser feliç i cada cop que un espurneig d'aquest sentiment ocupava el meu cos, la cagava expressament. Però amb la Jody va ser impossible. Com podia allunyar-me d'ella? Com podia no intentar estar al seu costat? Em moria per besar-la, per acariciar-la, per estimar-la i convèncer-me que no podia perquè l'acabaria perdent, em matava per dins.

I gràcies a ella em vaig fotre l'hòstia que em va fer obrir els ulls i començar a despertar del pou on m'havia ficat jo mateix. Em vaig adonar que no podia seguir així, que l'únic que estava fent era torturar-me a mi mateix per por. Ho vaig enviar tot a la merda, tota la foscor que em rodejava se'n va anar a prendre per cul i em vaig demostrar a mi mateix que valia la pena i que era més que un tros de brossa inútil. Vaig agafar el toro per les banyes sense ni tenir ni idea de com fer-lo anar i al final he aconseguit tot el que he desitjat tota la meva vida.

Refusava estudiar i he acabat la carrera traient matrícula d'honor. He fet un màster a una de les millors universitats de matemàtiques i física i des de fa quatre anys estic treballant en una associació que lidera els majors casos d'investigació. I per si no era poc, m'he convertit en el principal dirigent de l'última investigació. El professor de matemàtiques de l'institut no donava res per mi i ho entenc perquè li vaig donar totes les raons per pensar així, però joder, tant de bo tornar-me'l a creuar per ensenyar-li a on he arribat gràcies al meu cervell. Acabar la carrera a Gainesville i esperar dos anys per anar a Massachusetts va ser la millor decisió que vaig prendre. Necessitava aquell temps per asseure el cap i la meva vida. Viure la meva vida, la meva joventut, la meva relació i acabar de formar-me i conèixer-me a mi mateix. Necessitava temps per mi i els meus sentiments. Necessitava recuperar tot el temps que vaig perdre evitant ser feliç.

Fa quatre anys vam viure un infern, el judici, l'avortament, quasi perdo a la Jody del tot. Vam viure unes circumstàncies terribles que quasi ens van fer perdre l'esperança. Quasi ens vam donar tots per vençuts, era insuportable, però ens en vam sortir puc dir que aquests tres últims anys han estat els millors de la meva vida i de la nostra. Tant la Jody com jo hem pogut gaudir de la nostra relació i la nostra vida junts. Fins i tot era estrany despertar-se al matí i no saber què fer durant el dia perquè no havíem d'anar a Miami ni a judicis, vistes o quelcom semblant. No havíem de batallar contra res. Era alleujador. Vam trobar la pau que feia molt temps que cercàvem. Bé, sent sincers, l'enrenou no va acabar quan la sentència del judici va sortir, al contrari, va ser injusta i es va fer més soroll que mai. La pressió mediàtica era més forta, tots volien saber de la Jody i ella estava frustrada i cabrejada pel que havia passat. Tots estàvem furiosos, aquell monstre es mereixia més. No obstant això, l'infern d'alguna manera havia acabat i només quedaven bones notícies per venir.