MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 35: I WON'T GIVE UP

#Cameron

—Sembla que les coses t'estan anant bé, princesa —em diu mentre em subjecta el sac de boxa. Faig un pas enrere i penso en les seves paraules instintivament.

Han passat sis dies des que la Jody va fer el vídeo i els primers dies tot va ser un caos, però després, després va arribar la calma. Per fi va aconseguir el que havia estat desitjant fer durant molt de temps i no podia ja fos perquè estava lluitant contra ella mateixa o contra la premsa. Però aquell dia ho va deixar tot de banda i es va centrar en el que de veritat necessitava fer per poder seguir endavant. Ho va aconseguir i el canvi que ha fet gràcies a allò es veu clarament. És com si tornés a tenir llum i tornés a desprendre-la ella mateixa. No hi ha rastre d'aquella Jody que no tenia forces per lluitar, ara és com si tingués el món en les seves mans. No deixa de somriure, els seus ulls no deixen de brillar i el millor de tot és que creu en ella mateixa. S'ha convertit en la lluitadora, poderosa, forta i admirable dona que fins al dia d'avui havia estat evitant. Per fi confia en què pot guanyar tot el que li posin al davant i jo no puc estar més feliç per ella.

Pel que fa a la nostra relació, crec que és el moment en què més units estem. Ja no hi ha inseguretats sobre el nostre futur i les possibles situacions que podrien ocorre perquè acabéssim trencant. Ni tan sols puc imaginar-me aquest fet, com podia pensar en què d'aquí a uns anys ja no estaria amb ella. És la meva vida, és tot el que necessito per poder ser feliç del tot. No m'imagino viure, estimar i formar una família amb una altra persona. Sempre que penso en el dia en què em casi, ella és la que està al meu davant, a ella és a qui li dic «sí, vull», a cap altre. Veure-la tatuar-se la rosa i la nostra frase, crec que va ser el que em va fer adonar del tot que el nostre destí és estar junts. No hem passat tota aquesta merda per res, joder.. Ens mereixem acabar junts encara que sigui. L'estimo massa per a deixar-la anar. Més igual ser egoista, ella és la meva raó i jo soc la seva. No hi ha més i qui no ho entengui, pot posar-se el dit cor pel cul.

I sobre mi, ja no sento que soc un volca que pot explotar en qualsevol moment. La part de mi que no deixava de torturar-se pel passat, ha acceptat que no puc canviar-lo per molt que vulgui i que gràcies a allò, ara soc qui soc. I m'agrada en qui m'he convertit. M'agrada molt i no vull deixar marxar a aquest Cameron. Sí, la major part del temps soc un desastre i la cago, però si ho soc és perquè ja no evito el que sento. Ja no em fa por mostrar les diferents parts de mi, no penso cohibir més els meus sentiments. Vull estimar i vull que m'estimin, em fa por perdre a la gent que estimo, però durant el temps que tingui a aquestes persones amb mi, penso estimar-les amb cada part del meu ésser. La ràbia que sentia i que em consumia per dins constantment, he aconseguit controlar-la, ja ni quasi la sento i la meva mare, sé que estaria orgullosa de mi, ho està sigui on sigui. Així que em dic Cameron Daniels i soc un desastre, però soc jo i ara mateix tinc tot el que necessito per ser feliç, per què no intentar-ho?

—No van malament —responc a en Patric amb un somriure abans de donar l'últim cop de puny al sac. Per avui ja en tinc prou. En Patric deixa anar una petita rialla i deixa d'aguantar el sac quan faig un pas enrere i començo a treure'm els guants.

—Doncs, vaja merda, era més divertit provocar al Cameron enfadat amb el món, però no puc negar que m'alegro per tu. Almenys ara ets més adient a un ésser humà i no a un cavernícola de la selva —es burla fent-me una repassada de fàstic i dedicant-me un somriure més fals que el seu humor.

—No pretenia robar-te el protagonisme, et va perfectament bé interpretar aquest paper —contraataco amb la mateixa expressió. Camino cap a ell i li entrego els guants donant-li un cop brusc al pit, però que acaba amortitzant correctament amb les mans.

—Podeu deixar les batalletes de galls per un altre dia? —es queixa en Jake de braços plegats com un nen petit, però tampoc m'estranya. Portem venint al gimnàs des de fa ja unes quantes setmanes i l'únic que el deixo fer és entrenaments amb l'Hugo o en Patric sense tocar els sacs de boxa. Està desitjant donar cops de puny i jo no li permeto, així que es comporta com un nen rabiós.