MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 8: SIGN OF THE TIMES

 #Cameron

—Què ha ocorregut amb el teu pare? —li pregunto una vegada entrem en la nostra habitació.

Ella es passa la mà pel cabell i es deixa caure sobre el matalàs panxa amunt. Els seus ulls es claven en el cel brillant que es deixa veure pels finestrals. Per la cara que fa sé que la reunió l'ha deixat tocada i que el que menys li ve de gust ara mateix és parlar sobre el tema així que no li preguntaré com ha anat ni què ha passat. No insistiré fins que ella estigui més calmada i disposada a parlar. Hi ha dues Jodys. La primera necessita una mica de temps i intimitat abans d'explicar res per assimilar el que li hagi passat. La segona Jody directament no assimila res, és com una explosió de focs artificials o un volcà que deixa anar tota la lava que conté. Simplement, explota i ho deixa anar tot. Però tan si reacciona com la primera Jody o la segona, les dues necessiten a algú al costat. Les dues necessiten que les abracin i les tranquil·litzin i això se'm dona bastant bé. No em molesta, cuidar-la és de les coses que m'agraden més. Encara que es desfogui amb mi, em cridi i m'insulti, la cuidaré sempre que pugui i si això és el que necessita, jo l'abraçaré igualment.

—No està d'acord amb la meva decisió —em respon sospirant. El que em diu no em sorprèn i els dos sabíem que aquesta seria la seva resposta. El seu pare és com jo de protector, amb la diferència que aquesta vegada jo he acabat cedint. Camino cap a ella i m'estiro al seu costat en la mateixa posició que ella—. Ja sabia que no estaria d'acord amb mi i això no em molesta —continua dient incrèdul. Em giro cap a ella i recolzo el cap en el meu braç per poder mirar-la millor.

—Però et molesta alguna cosa —afirmo donat el seu to de veu. Ella agafa aire i arronsa les espatlles assentint.

—No és que em molesti, és que estic cansada de què tothom em tracti com si fos de porcellana, sobretot ell i la meva mare. Sí, van abusar de mi fa un any. Sí, tinc bulímia, ansietat i vaig estar deprimida. Sí, he passat per un infern, però això no significa que soc incapaç de prendre les meves pròpies decisions basant-me en el meu criteri com a persona. No necessito el consentiment de ningú per dur a terme el que vull fer, bé, el dels advocats potser, i a sobre han dit que no hi hauria cap problema! Fins i tot ells estan d'acord! Fins i tot ho estàs tu! Per què no pot confiar en mi i deixar de tractar-me com una nena petita? És la meva decisió i jo sé al que m'enfronto, per què no pot respectar-me i estar al meu costat encara que no li sembli bé? Tu ho fas... tu estàs amb mi i em recolzes i no et sembla bé que m'exposi, però estàs i estaràs amb mi —em diu girant-se cap a mi en l'última frase per mirar-me fixament als ulls. Té el seny arrufat i em mira incompresa. Allargo el braç i acaricio la seva galta.

—Sí, estic amb tu i ho estaré, sempre, encara que no estigui d'acord amb tu, t'estimo —li dic dedicant-li un petit somriure i fent-li un petó a la punta del nas. Ella somriu, però no es conforma.

—Ell també m'estima i no ho entén, no entén per què ho vull fer.

La mà que tenia en la seva galta passa a abraçar la seva cintura mentre les nostres cames s'enreden. Fico la mà per dins la seva camiseta i començo a acariciar la càlida pell de la seva esquena. Agafo aire i el deixo anar a poc a poc.

—Suposo que el teu pare està preocupat per tu i no vol que et passi res més. El que et va passar l'any passat va ser un horror i ell no va poder fer res al respecte—. «Ni jo»—. Suposo que se sent amb el deure de protegir-te de tot el que et pugui fer mal. Com a pare —«i nòvio»—, la seva feina és protegir-te i cuidar-te, deu pensar que ja et va fallar una vegada i no vol que torni a passar. Confia en tu i estic segur que entén perquè ho vols fer, però sap que això pot ser un risc i no vol que a la seva única filla li passi res més. Suposo que sent que t'ha fallat més d'una vegada i no vol fallar-te més.