MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 38: HAPPY ENDING

#Jody

—Necessito anar al lavabo —dic un segon després que el jutge doni el cop de martell.

M'aixeco de la cadira, deixo anar la mà d'en Cameron i sense ni tan sols mirar a ningú, camino passadís avall fins que els guàrdies m'obren la porta i surto fora de la sala. Havia de sortir d'allà dins, no podia aguantar més estona i tot just acaba de començar. Només han testificat la Doctora Shelby i la Miss. Beth i bàsicament han destruït totes les nostres preguntes amb una motoserra. Accepto que tot el que han dit és cert i sí, no vaig acudir a l'hospital quan ho havia d'haver fet, no vaig acudir a ningú, joder! I tampoc li vaig dir a la Miss. Betth que havien abusat de mi, no ho vaig fer i ara em crec estúpida per no fer-ho. Vaig tardar vuit mesos a acceptar el que en Nate m'havia fet. Vuit punyeters mesos per dir-ho en veu alta i més de mig any de teràpia. Si ho hagués fet, ara hi hauria evidències. Si hagués anat al metge, hi hauria proves. Però no, estava tan destrossada, estava tan morta interiorment que vaig ser incapaç. No vaig poder i no és culpa meva, joder. Ell va abusar de mi i jo havia de tenir la valentia d'aixecar-me del llit i anar un puto hospital després que robés tot el que hi havia dins meu? Em va destrossar! Em va fotre la vida....

—Estàs bé? —sento que em pregunta algú mentre em mullo la cara.

M'és igual el maquillatge i tot l'esforç que ha dedicat la meva mare en el meu rostre. Necessitava alleujar-me i encara que l'aigua no foti pràcticament res al meu estat emocional, jo què sé, era el primer que he trobat a mà.

—Sí, no es preocupi —dic eixugant-me la cara amb uns quants papers sense ni tan sols girar-me cap a la veu femenina. Ja no només estic boja, sinó que una persona està contemplant l'espectacle de circ que estic cometent.

—Està segura? Puc ajudar-la si ho necessita... — insisteix. Inspiro profundament i sospiro cabrejada. La gent no pot deixar en pau a l'altra gent si ho demanen?

—Escolti... — començo a dir girant-me cap a ella, però em quedo de quadres quan veig a la dona que hi ha rere meu. Ella tan perfecte, amb la seva llisa faldilla de color negre, la seva brusa blanca i la seva americana també negre, la roba no té cap arruga i la seva pell tampoc. És com si fos de porcellana, tota fina, tota perfecta. El cabell ben recollit, la seva mirada imponent i seriosa... davant els meus ulls es troba la increïble advocada O'malley, oferint-me ajuda—. La veritat és que sí que podria ajudar-me. Podria deixar de derrocar tots els meus testimonis, podria deixar de defensar a un abusador de merda, podria parar d'una vegada tota aquesta bajanada i ajudar-me a tancar a un home més que vulnera els drets tant teus com meus. Què tal si m'ajuda deixant de defensar al meu abusador? Què li sembla si almenys diu la veritat i no intenta deixar-me com a boja? —li deixo anar bruscament, però amb sarcasme.

Ella alça les celles, abaixa la mirada un segon, s'agafa de les mans i quan em torna a mirar, no ho fa amb pena, sinó com si m'entengués perfectament i a la vegada li fes riure el que li estic dient.

—M'encantaria ajudar-te d'aquesta manera, però vostè sap que no puc fer-ho —em respon amablement. El pitjor de tot és que és simpàtica.

—Ho sé, però no ho entenc. No entenc com una dona pot defensar a un abusador sexual. No entenc com pot culpabilitzar a la víctima per intentar convèncer que no és veritat que varen abusar d'ella. Vostè sap que és veritat i vostè també sap què és ser una dona. Perdoni si no entenc per què prefereix ajudar a un abusador en vers de tancar-lo perquè no torni a destrossar més vides. Sí, és el seu treball, però on queda el seu orgull i dignitat?

—El meu fill avui compleix un any i en comptes d'estar celebrant el seu primer aniversari amb el meu marit, estic exercint l'advocacia perquè és el meu treball i perquè no tinc els diners suficients per escollir quin cas em convé o quin cas prefereixo. El senyor Owey em paga una fortuna que quasi mai podria haver adquirit amb un cas normal. No m'agrada entrar en aquella sala per defensar una mentida, però és el que hi ha. No es tracta d'orgull i dignitat, senyoreta Brier, sinó de supervivència —m'explica llençant un paper a la brossa, llavors, sense dir res més, obre la porta i em deixa sola al lavabo.