MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 37: IF I COULD FLY

#Jody

—Estàs de conya, no, Cameron? Digues-me que no se t'ha acudit anar allà sol i amenaçar aquella dona. Estàs boig?! —el crido enfadada quan en Cameron baixa del cotxe.

Ni tan sols em molesto en ser educada amb la gent que m'envolta. Quan sento el cotxe aparcar a l'entrada, surto directa cap a ell. Quan ha dit que necessitava estar sol i pensar, l'entenia perfectament, però no creia que de veritat fos tan estúpid per a anar a casa de la dona a qui vol treure-li la custòdia d'en Jake. És de bojos! Ara sap tot el que pretén fer i pot aprofitar-ho per demandar-lo amb falses acusacions. En el moment en què m'ha trucat tot just acabava de sortir de casa seva i podia haver recapacitat i almenys haver-li demanat disculpes pel seu comportament, però el nen havia de fotre el camp i marxar altre cop a voltar per la ciutat durant una llarga hora. Odio que faci això, em desespera, però l'entenc i sé perquè ho necessita, però em desespera i em frustra i em cabreja i em posa molt nerviosa perquè sé que ell no ho està passant bé amb aquest tema i l'únic que vol és solucionar tota aquesta merda. Però resulta que aquesta merda és molt més complicada del que ens pensàvem i resulta que està fora de les nostres capacitats legals, va més enllà del sistema.

—D'amor per tu? Sí, massa. Mentalment? Doncs no et diré que no tampoc —em respon en Cameron tancant la porta del cotxe d'una coça. Llavors es passa una mà pel cabell nerviós i camina cap a mi fregant-se els ulls.

—Deixa l'humor de costat, en què estaves pensant? —li pregunto aturant-me just al seu davant. Ell obre els ulls i clava els seus dos oceans sobre els meus buscant la resposta a la meva pregunta.

—Simplement... no estava pensant, Jod. En aquell moment... només intentava trobar una solució, d'acord? Sé que soc imbècil, però almenys estava intentant alguna cosa. No podia quedar-me de braços plegats —contesta arronsant les espatlles i deixant-les caure abatut. L'ànima no tarda a caure'm als peus. Ho ha fet com un intent desesperat, fins i tot ell ho sap. Sap que no hi ha cap altra solució que no sigui parlar amb serveis socials i prendre el risc de perdre en Jake. Sospiro i faig un últim pas per poder rodejar la seva cintura.

—Ho sé, està bé, ho arreglarem —li dic per consolar-lo mentre formo cercles amb la mà en la seva espatlla. Noto com el seu pit deixa anar tot l'aire i el seu cap reposa en el meu coll, però l'abraçada només dura un segon perquè un cop de porta ens fa separar d'un salt.

—Es pot saber què no entens de «quedar-se al marge»?! Per què cony vas a una universitat si ets incapaç d'entendre una simple ordre? —crida en Tom venint cap a nosaltres. Rere seu el segueixen en Norman, en Christopher, la Janet i la meva mare, com no.

—Els ho has dit a tots? —em pregunta en Cameron girant-me cap a ell i ignorant al seu pare.

—Tampoc em quedava més remei, quan m'has trucat estava amb ells, m'estaven explicant com aniria el judici per cinquantena vegada —contesto abraçant-me els braços i abaixant la mirada.

El simple fet de pensar en demà em fa posar nerviosa. I haver d'assajar les respostes, preguntes... ho odio, estic farta de repetir sempre el mateix i reviure-ho tot. Sé que és necessari, sé que haig d'estar preparada, però igualment fa mal. En Cameron obre els ulls quan s'adona que no estava aquí. A cada reunió que he tingut, ha estat amb mi encara que no pugui estar en la mateixa sala per temes de confidencialitat, tot i que és absurd perquè sempre acabo explicant-li tot.

—Ho sento, m'ha passat per alt, soc imbècil... — es disculpa col·locant una mà en la meva galta.

—No passa res, ha anat bé —el calmo formulant un petit somriure.

—M'estàs escoltant, Cameron? No m'ignoris. Em vares demanar ajuda i t'estic ajudant, però si acabes fent tot el contrari del qual et dic, de què em serveix perdre el temps per tu?! —torna a cridar en Tom aturant-se al seu davant i assassinant-lo amb la mirada. En Cameron posa els ulls en blanc i es gira cap al seu pare.