MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 11: FIGHT SONG

#Jody

No sé què és pitjor. Si tenir Escriptura Creativa a primera hora o que el teu nòvio s'hagi convertit en un zombi que dorm, menja, caga i fingeix que no li vaig dir que volia anar a Providence a buscar la noia que podria acabar amb el judici més ràpidament. Per una banda, la Sra. Cox em fot una por que t'hi cagues. A saber si avui em comunica que no tinc el talent suficient per continuar en la seva classe i el millor pel meu futur econòmic seria treballar a un supermercat. I per l'altra banda, en Cameron s'ha passat tres dies ignorant el tema i evitant de totes maneres parlar-hi. Ja fos inventant-se excuses barates dient-me que està cansat, que ha d'estudiar o que no és el moment indicat, fins i tot m'ha dit en alguna ocasió que havia de preparar-se l'entrevista que té el dissabte. Una merda en vinagre! No s'ha de preparar per res perquè resulta que el volen sí o sí treballant en l'empresa! Però la millor distracció de totes ha estat el sexe.

Sempre ha aconseguit fer-me deixar de pensar en allò provocant-me físicament fins que el meu cos i ment queien rendits al seu espectacular cos per molt que m'hi resistís, i mira que ho he intentat, però és impossible no caure en la seva temptació. Plató diria que la meva ànima està dominada pel cavall negre i que em seria impossible ascendir al món intel·ligible pel meu apetit sexual. Doncs saps què, Plató? Que potser no coneixeré l'autèntic coneixement, però tu no has gaudit d'un Cameron en la teva vida que et fa veure les estrelles. D'acord, se me n'està anant l'olla, crec que ja és hora de deixar la filosofia de costat. L'únic que m'aporta en la vida, és una menjada de coco pitjor que la de la Laureen.

Tornant al tema, avui no penso deixar que en Cameron se surti amb la seva. Sé que odia la idea que torni a Providence, jo també ho odio. Tornar al lloc on et varen destrossar la vida, que imbècil que soc, no? Doncs sí, però vull anar-hi. Ella és un element clau en el judici, ella ho va veure, ella em va salvar i si no fos per ella... almenys hi haig d'anar per donar-li les gràcies pel que va fer per mi. En el seu moment vaig passar d'ella, ni tan sols li vaig donar les gràcies. I si quan la trobi, si és que l'aconsegueixo trobar, em pot ajudar a acabar amb en Nate sense que en Cameron o cap dels meus amics hagin de testificar, doncs ho haig d'intentar encara que sigui. Sé que ho passaré malament, sé que quan trepitgi aquella ciutat i específicament Brown, sé que els records em mataran i que el més probable és que em senti com una puta merda. Per això en Cameron no vol que hi vagi, per això es dedica a ignorar aquesta idea, perquè sap que em destrossarà, però hi haig d'anar de la mateixa manera que també haig de fer alguna cosa per callar a la premsa.

—Ei —ens saluda la Khadija unint-se al nostre costat.

—Hola, bé jo us deixo que faig tard a classe —ens diu en Cameron. Em giro cap a ell i el fulmino amb la mirada. Són les vuit i quart, no té classe fins a les nou.

—No fas tard, Cameron —li dic plegant-me de braços. Ell somriu, es rasca la nuca nerviós i fa un pas cap a mi—. No, ni se t'acudeixi marxar, hem de parlar i aquesta vegada de veritat. Cameron, no —li dic, ja que em conec perfectament aquesta mirada, l'he pogut contemplar quasi cada dos per tres aquests dies.

—He quedat amb el professor de matemàtiques perquè m'expliqui més sobre la JTMA, et recordo que aquest cap de setmana tinc una entrevista molt important.

—No posis d'excusa la JTMA, no t'ha d'explicar res, Cameron. Segur que has quedat amb en Travis a l'Starbucks! —el crido enfadada i ell somriu reprimint el riure.

—Quina pena que no ho puguis comprovar, eh, tens classe d'aquí un quart, amor —em diu acariciant-me la galta. El fulmino amb la mirada i inflo les galtes—. De morros ets adorable —diu donant-me un toc amb el dit a la punta del nas.

—Cameron... — l'adverteixo, però ell somriu i s'apropa a mi.

—T'estimo —em diu abans de besar-me dolçament i marxar corrents cap a l'Starbucks.