MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 17: FREE ME

#Jody

Es pot saber per què cony aquesta maleta no fa el favor de tancar-se? Tampoc costa tant, no? Bé, tampoc soc una maleta així que no puc comprovar la dificultat, però, joder, tampoc hem posat tanta roba. Som dues persones que marxem un cap de setmana, no un mes. No hem agafat res en especial i la maleta és suficient gran per portar la roba dels dos, així que algú m'expliqui per què cony no es tanca! Estic farta de saltar sobre seu com una boja per intentar que la cremallera faci la seva feina, tampoc és tan complicat, només ha de seguir un estúpid camí, però la molt imbècil no vol funcionar i resulta que hem d'agafar un vol d'aquí a dues hores. Dues putes hores! No arribarem a l'aeroport i com no arribem a temps, adeu als diners invertits en els bitllets i sobretot, adeu a la meva oportunitat de tornar a Brown per trobar aquella noia perquè si no marxem avui, els meus pares em segrestaran impedint-me fer un altre viatge. Però el pitjor de tot ara mateix és haver de suportar els crits de la meva mare ara mateix per telèfon.

—Mama, t'estimo molt, però com no callís d'una puta vegada juro que et penjaré. Ja estic prou histèrica perquè tu també em posis com una moto —li dic tornant a saltar sobre la maleta.

—Ximpanzé meu, tranquil·la. Què està passant? —em pregunta la meva mare amb un to més seriós.

—La punyetera maleta de rodes no es vol tancar i juro que encara podria cabre-hi jo a dins —la responc fent tota la força possible per moure la cremallera sense resultat. En Cameron es recolza en la porta de l'habitació i m'observa detingudament durant uns segons mentre la meva mare em diu quelcom que no escolto. Li dedico una mirada assassina i torno a intentar resoldre el meu problema, però em quedo igual.

—Aparta fera —em diu en Cameron caminant cap a mi i em tira de sobre la maleta d'una petita empenta somrient.

M'assec sobre el llit i observo com amb un moviment senzill aconsegueix que la cremallera flueixi i acabi tancant la maleta com si res.

—Has provat de demanar-li a en Cameron? —em pregunta la meva mare al telèfon mentre fulmino amb la mirada a en Cameron. Ell treu la maleta del llit i la posa de peu en el seu costat abans de venir cap a mi i fer-me un petó al cap.

—Que et fotin —pronuncio amb els llavis sense pronunciar cap so dirigint-me a en Cameron. Ell posa els ulls en blanc i torna cap al loft deixant-me sola amb la meva mare—. Mama, ja està, vols alguna cosa més a part de gastar la teva energia i esforços intentant convèncer-me? —li pregunto dirigint-me al lavabo per mirar-me per última vegada al mirall.

—No hi vagis filla, hi podem anar el teu pare i jo amb els advocats, no facis això si us plau —em torna a suplicar. Agafo aire profundament i poso els ulls en blanc deixant-lo anar a poc a poc.

—Mama —l'adverteixo.

—Que sí, ja ho sé, que necessites fer-ho tu, però almenys ho haig d'intentar, d'acord? No puc deixar que la meva filla se'n vagi així com així sense intentar impedir-li —em respon remarcant les últimes dues paraules. Clavo els meus ulls en els meus en el mirall i m'obligo no deixar anar-li cap moc.

—Hem de marxar, et truco quan arribo, d'acord? —dic mantenint la calma.

—Espera, hi ha una cosa més. Pot ser que hagi contractat a una noia perquè treballi per a tu, una representant que et faci la vida més fàcil i t'ajudi amb... — comença a dir, però l'interrompo.

—Que has fet què?! —crido obrint els ulls de par en par incrèdul. No em puc creure el que estic escoltant i com sigui veritat penso matar-la. Surto del lavabo i vaig directa al loft on en Cameron m'espera recolzat en la taula. Quan em veu alça els ulls i arrufa el seny estranyat. Camino cap a ell i deixo el mòbil sobre la taula posant-lo en altaveu—. S'ha tornat boja, la molt idiota ha decidit contractar-me una representant —li explico a en Cameron sabent que la meva mare m'està escoltant. En Cameron forma una O amb la boca i deixa anar una petita rialla.