MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 54: TRAIN WRECK

#Cameron

—Què vols, Travis? No estic d'humor i no tinc ganes de parlar ara mateix. Agafaré el pròxim vol a Massachusetts, no tinc temps —li dic responent a la seva trucada.

—No, no pots marxar —em respon, m'aturo en sec en notar la seva veu tremolosa i una sirena sonar de fons.

—Per què? Què passa?

—Estic a una ambulància —diu quasi sense veu—. Ella no està bé, Cameron. Estava tirada a terra i hi havia molta sang. No sé què ha passat, m'ha trucat i quan he arribat...

—Travis, de qui estàs parlant? Qui és ella? —pregunto atemorit per la resposta.

—La Jody, no està bé. Està sagnant i ara estem anant a l'hospital en una ambulància. No pots marxar, Cameron. Anem al Medical Center, has de venir. No està gens bé...

El mòbil em cau de les mans i el cor se m'atura de cop. Deixo d'escoltar, tot el soroll que envaïa l'aeroport es converteix en un silenci absolut fins que les orelles em comencen a xiular aclaparadorament. Faig un pas enrere per recuperar l'equilibri, però tot em comença a donar voltes com si estigués en el centre d'una espiral. Està ple de gent movent-se i caminant al meu voltant, per molt que em giri o canviï de costat, tot es mou. Tot es mou massa ràpid fent-se cada cop més borrós i jo estic quiet. Estic completament paralitzat. És com si tingués una bomba de rellotgeria al cap a punt d'explotar, però l'únic que fa és bombar dins meu torturant-me. I el pit, em fa molt mal el pit, és una mena de pressió que m'impedeix respirar regularment, ni tan sols sé si el cor em batega i els pulmons s'omplen d'oxigen. No soc capaç d'assimilar el que m'està passant, el que estic fent aquí i les paraules d'en Travis... la Jody està anant l'hospital, està sagnant i jo estic a l'aeroport immòbil. Els pitjors pensaments que puc arribar a tenir creuen el meu cervell i és llavors quan el soroll torna a les meves orelles. Un soroll eixordador.

Corro. Començo a córrer el més ràpid que puc pels passadissos. No penso a on vaig, no penso res, no soc capaç de pensar, simplement corro. Corro i corro desesperat per sortir d'aquí fins que aconsegueixo sortir de l'aeroport i soc a l'exterior. I si ella ha intentat... i si... les llàgrimes comencen a abocar-se en els meus ulls i el dolor al pit s'intensifica. Joder! Què haig de fer? A on haig d'anar? Només han passat disset minuts. Només han estat disset minuts des que he sortit de casa i en Travis m'ha trucat, jo... què ha passat? Per què he marxat? M'estiro els cabells del cap i intento tranquil·litzar-me per saber com sortir d'aquí. Quan veig un taxi, corro cap a ell i aparto a la persona que volia entrar.

—Eh! Era meu! —em crida, però l'ignoro i tanco la porta en els seus nassos.

—Al Medical Center —li dic al conductor amb la veu tremolosa, però se'm queda mirant amb els ulls oberts a través del mirall mentre la persona de fora intenta obrir la porta i dona cops—. Ja, joder! Li pagaré el doble, però corri ja, és una urgència! —el crido empenyent el seient del copilot. El conductor arranca i jo assenteixo amb el cap.

«La Jody, no està bé», «està sagnant», «hi havia molta sang», «no està gens bé». No puc deixar de repetir les paraules d'en Travis en el meu cap. Només he marxat fa disset minuts i estava bé i ara està anant a un hospital i està sagnant i no sé què ha passat i... és culpa meva. No hauria d'haver marxat, no hauria d'haver marxat de casa, no hauria d'haver anat a l'aeroport. Ella estava bé, ella estava bé... No pot haver-ho fet. No pot haver-ho intentat. No, ella no faria això per molt que hàgim discutit, ella no li faria això als seus pares i als seus amics. No em faria això a mi, no em deixaria d'aquesta manera, no? Però ja va comentar un cop que va pensar a fer-ho i el judici... tot ha estat molt dur i jo... l'he cagat. L'he cagat molt i ara ella està malament i... Tiro un bitllet al conductor i salto del cotxe quan veig l'entrada d'urgències abans que aparqui.