MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 48: WRECKING BALL

#Jody

No he dormit en tota la nit. Tenia son, realment estava desitjant dormir i descansar, però no he pogut fer-ho. Com se suposa que havia de dormir si la persona que estimo és incapaç d'abraçar-me? Ha estat la primera nit des que vivim junts que hem dormit separats. Rectifico, ha estat la primera nit que hem dormit separats, sense abraçar-nos, en un mateix llit. Mai havia passat. Mai havíem dormit cada un en el seu costat donant-nos l'esquena i amb quasi un metre de separació entre els nostres cossos. És graciós i irònic perquè normalment sempre acabem enganxats sense ni tan sols intentar-ho, però avui, avui és molt dolorós notar el seu cos a centímetres del meu i a la vegada massa lluny de mi. Ni tan sols em puc moure. És com si estigués esperant que ell faci el primer moviment, però cap dels dos es mou. No sé què fer, no sé què dir. No hem parlat. Li vaig demanar matrimoni, ell em va rebutjar i vam tornar a casa en silenci com dos complets desconeguts que comparteixen el mateix llit.

No puc més. No puc quedar-me més estona aquí tombada fent veure que res s'ha trencat entre nosaltres. És obvi que la vaig cagar i és obvi que vaig destrossar una part del seu cor, però soc incapaç de penedir-me per molt mal que em faci. El que li vaig dir era cert, li vaig demanar matrimoni perquè l'estimo no pel puto judici en si. Sí, que el matrimoni sigui una excepció per poder prescindir de testificar també va influir, però, joder, de veritat es va pensar que li vaig demanar únicament per això? Em va rebutjar i em fot i em fot encara més que només escoltés l'última frase. Potser no era la indicada, potser no era el moment ni la situació indicada, no obstant em va fer mal que em rebutgés. M'aixeco del llit i quan em giro per mirar-lo, ell també està dret mirant-me. Per les bosses que hi ha sota els seus ulls, dedueixo que tampoc ha dormit.

—Bon dia —dic amb la veu ronca. Gargamellejo i em plego de braços mirant el llit. Hi ha un puto llit de dos metres entre nosaltres.

—Hola, has dormit bé? —pregunta agafant el llençol del seu costat per estirar-lo.

—Sí, i tu? —contraataco imitant el seu gest i posant un coixí a sobre. En Cameron agafa el del seu costat i el col·loca juntament amb el meu.

—Sí —respon seriós.

Assenteixo amb el cap i em mossego l'interior de la galta sense saber què més dir. Deixo el coixí que estava subjectant i em passo una mà pel cabell sense mirar-lo. En Cameron està centrat acabant de polir les arrugues del llit. Té la mandíbula pressionada i la mirada fossa. Em fa mal veure'l així.

—Sobre el que va passar ahir... — començo a dir.

—Va quedar molt clar —diu interrompent-me i tornant a mirar-me als ulls. Deixo anar una petita rialla incrèdula. Ni tan sols m'està donant l'oportunitat de parlar.

—Almenys podries deixar-me parlar —protesto bruscament.

—I què diràs? Perquè si no és una disculpa, no vull discutir —respon amb el mateix to de veu.

—A cas soc l'única que s'ha de disculpar?

—Sí, Jody, ets l'única. Em vas ocultar que em vas fer fora de la llista deixant-me clar que no em veus capacitat per enfrontar-me a en Nate i per si això no era poc, em vares demanar matrimoni per persuadir-me i així obligar-me a no testificar —em diu assenyalant-me amb un dit.

—Jo decidia qui estava en la llista, tu no —replico prement els punys.

—Doncs no t'ha sortit molt bé perquè ara haig de testificar igualment i no pots fer res al respecte. No em penso casar amb tu —diu assassinant-me amb la mirada i les últimes paraules són les que es claven com una apunyalada en la meva esquena.

—És el meu judici —dic amb la veu tremolosa.

—Sí, però no només t'afecta a tu —conclou agafant roba de camí al lavabo. Quan es tanca a dins, em deixo caure en el matalàs i m'eixugo les llàgrimes dels ulls just abans que torni a sortir al cap d'uns segons completament vestit—. Me'n vaig a la universitat, que passis un bon dia —diu dirigint-se cap a la porta de l'habitació.