MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 59: READ ALL ABOUT IT PT. III

#Cameron

No em vaig presentar al funeral de la meva mare i no vaig visitar-la a la seva tomba durant sis anys. L'any passat em vaig atrevir per primer cop i el dia del seu aniversari vaig tornar. Avui és la quarta vegada que torno a anar-hi i no serà l'última. Cada cop que torno a Miami, ara sento la necessitat d'anar al cementiri i encara que la gent em prengui com un boig, explicar-li coses del meu dia a dia. Visitar-la em fa sentir més a prop d'ella i menys dolor per la seva mort. Em fa sentir millor perquè m'adono que per molt que ella no hi sigui, sempre estarà present en la meva vida.

De la mateixa manera en què ho estarà aquest absurd institut que tinc al meu davant. He hagut de suportar veure aquest horrorós edifici durant cinc anys de la meva miserable vida. Sempre l'he odiat, no pel lloc en si. No em puc queixar sobre la urbanització i l'estructura. En qualsevol altre institut no hauria tingut una pista de monopatí a prop on anar durant les classes en què m'escapava. I tot i haver-me quedat tancat en els laboratoris durant una nit sense calefacció, aigua i menjar, és un bon lloc per jugar a futbol. Mai admetré que he après molt i és un gran institut per estudiar perquè durant molt de temps no ho vaig fer i em passava les classes dormint, menjant o l'últim any bavejant per la Jody i tocant-li els nassos amb el bolígraf.

He odiat la gent que venia, que al cap i a la fi érem nosaltres mateixos. He odiat la persona en què em vaig convertir en aquestes parets, sí. Era un covard que temia expressar els seus sentiments. La Jody sempre m'amenaçava dient-me que no tenia collons de ser jo mateix davant de tothom i cada vegada que m'ho deia, quan arribava a casa, em mirava al mirall i em preguntava: qui collons soc? Ni jo mateix ho sabia, però havia d'ocultar-me sota una màscara.

Però aquí torno a ser dos anys després d'haver abandonat l'adolescència. És com si per molt que marxés i fes una nova vida, sempre acabo tornant al lloc on la meva vida va començar sent un infern i va acabar trobant l'amor de la meva vida i el meu futur. Fotut institut i fotuda adolescència de merda. Tan necessària era aquesta part de la nostra vida? No podíem ser éssers sense tants alts i baixos hormonals? Em fa fins i tot gràcia, em creia el rei del món i no tenia una puta merda en les meves mans.

—Que algú m'expliqui què fotem aquí? —pregunta en Blaine enduent-se l'ampolla de cervesa als llavis.

—Un pícnic —respon la Carly secament.

—Tenim tot Miami Beach per anar i vint anys. Encara no tenim l'edat per beure, però a cap bar ens demanarien el carnet perquè semblem persones adultes. Podem anar a qualsevol lloc pràcticament, però estem al puto estadi de futbol de l'institut que vam deixar fa dos anys i vam prometre que no tornaríem —replica en Blaine inclinant-se endavant.

—Tu vares prometre que no tornaries i et recordo que ja ho vam fer l'any passat —diu la Candice.

—Doncs per què tornar? Els millors anys de la nostra vida estan sent a la universitat, no en aquest infern de lloc!

—Jo em segueixo preguntant com és possible que tingueu les claus per entrar aquí —salta la Juls negant amb el cap.

—L'altre dia em vaig torbar a l'entrenador en el supermercat i vam estar parlant sobre com anava tot. Em va preguntar si algun dia podíem visitar-los i ensenyar-los al nou equip alguns trucs. Diu que són horrorosos i s'està plantejant retirar-se. Com em feia pena li vaig dir que acceptàvem a canvi que ens deixés venir un dia abans per rememorar vells temps i tot això. Es pot dir que li vaig alegrar el dia —explica en Travis.

—Travis Williams, el pallasso del dia —li diu en Blaine.

—Es pot saber quin problema tens? Tenim tot l'estadi per nosaltres sols, una nevera amb cerveses i aquestes cadires que ens subjecten perfectament per prendre el fabulós sol que fa. És un bon dia i a sobre tenim privacitat, què més vols? —pregunta la Carly traient-se les ulleres de sol.