MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 44: SKYSCRAPER

#Jody

—T'estimo, Jody. No saps quant t'estimo, amor —em diu en Cameron venint corrents cap a mi per abraçar-me quan surto de la sala. Rodejo la seva cintura i l'abraço amb força. Volia abraçar-lo cada minut de les hores que hem passat allà dins—. Com estàs? —em pregunta separant-se de mi, agafant-me la cara entre les seves mans i mirant-me fixament als ulls per analitzar-me. Està realment preocupat i furiós i dolgut, però no ho vol mostrar.

—Jo estic bé, de veritat —el responc formulant un somriure i no l'estic fingint. Passo una mà per la seva galta i acaricio el seu cabell—. Com estàs tu? Sé que ha estat molt dur i dolorós fins i tot més del que pensava, no ho neguis perquè et conec massa bé —li dic quan intenta negar amb el cap—. Només vull saber com estàs ara.

—Estaré millor quan sortim d'aquí i estiguem a casa —em respon deixant un floc de cabells rere la meva orella.

—Val, està bé. Jo també t'estimo, Cameron—. Acaricio el seu pòmul i llavors em poso de puntetes per besar dolçament els seus llavis. En Cameron formula un petit somriure i m'aparto d'ell—. Saps on és la meva mare? —pregunto preocupada amb les llàgrimes envaint-me els ulls. No sé res d'ella des que ha sortit plorant de la sala.

—Està bé, tranquil·la, està amb el teu pare allà —contesta col·locant una mà en la meva esquena per ensenyar-me on són. Té raó, ja no plora i el meu pare la consola, bé, torna a plorar quan em veu caminar cap a ella i quan m'envolta entre els seus braços, és com si fos un nino de peluix que vol protegir amb tota la seva vida.

—Ho sento molt, Jody. Sento molt el que et va passar i no haver estat amb tu. Sento molt no haver-me comportat com una mare quan més ho necessitaves. Ho hauria d'haver sabut, se suposa que les mares ho saben tot i... et vaig fallar, ho sento molt —em diu entre llàgrimes. M'obligo a no plorar rere seu perquè sé que li faria més mal veure'm afectada i dolguda. Si soc forta, si la consolo mostrant-li que estic bé, es calmarà. I així ho faig. Premo els ulls amb força per eliminar qualsevol rastre de llàgrimes i em separo d'ella per mirar-la.

—No m'has fallat, mama. No va ser culpa teva. Allò va passar fa un any, estic aquí i estic bé, això és l'únic que importa, si? —li dic agafant les seves galtes amb les mans i eixugant les llàgrimes dels seus ulls.

Ella assenteix amb el cap i em torna a abraçar. Mai hauria pensat que diria aquestes paraules. Mai hauria pensat que em tornaria a sentir violada en un judici. Però l'únic que m'interessa és que tot i el dolor i les ganes de destrossar-me, tot i voler abatre'm en aquest mateix moment, estic bé. Ho he suportat. Sí, he entrat allà dins, he mirat a en Nate als ulls i li he demostrat que no ha pogut amb mi. I per molt que m'hagin volgut contradir en tot moment, aquella és la veritat i per fi, tothom ha sentit les meves paraules. Per una vegada el silenci ha estat alleujador i després de tant de temps callada, he sentit com per un cop, la meva veu importava i era escoltada.

Després d'abraçar a la meva mare, abraço al meu pare, la meva tia i tota la resta dels meus amics. El pitjor de tot de tenir a les persones que estimo recolzant-me en el judici, és veure com ho passen malament. Odio veure'ls plorar i culpar-se per no haver pogut fer més per mi. Tampoc és el que podien haver fet, va ser decisió meva excloure'ls durant un llarg temps

—Ha anat bé, molt bé. Sé que no ho sembla, però els membres del jurat t'estaven escoltant atentament i prenien atenció a cada paraula que deies. Entenc que sigui difícil de creure després de l'interrogatori de la defensa, però no et preocupis, queden bastants testimonis i molts temes que evidencien el que va passar per sortir a la llum —em diu en Christopher apropant-se a nosaltres. En Cameron m'estreny contra ell amb més força com dient-me: «ho veus». Formulo un petit somriure i assenteixo amb el cap.