MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Pròleg: A SOLAS

«Vaig perdre la meva veu, me la varen arrabassar, i ara, cridaré fins que em quedi sense paraules. Alçaré la meva veu i aquest cop ningú em callarà. Perquè estic cansada de tenir benes envoltant la meva boca; estic cansada de les mentides i de la culpabilització a la víctima; estic cansada de la supremacia masclista. Ell no m'estava ajudant, ell va abusar de mi».

A vegades fingeixo no témer al temps, patint, sentint-lo. Pintant la meva cuirassa de colors perquè ningú s'espanti en veure l'autèntica realitat. Perquè així vegin flors en comptes del fred metall embolicant les espines d'una rosa marcida. I no m'ha importat. No m'ha importat posar-me una disfressa i interpretar una bona escena amagant tot el que tinc a dins, però s'ha acabat. Les obres de teatre tenen un final i jo m'he cansat de seguir actuant.

He viscut amb la por de què te'n vagis o tornis massa aviat i m'ofeguis en un mar de dolor. Que em privis del temps que necessito per a saber estar així: sense tu. Ara haig d'aprendre a no esperar-te. Haig d'aprendre a no voler-te per poder ser més «jo» i menys «nosaltres». Crec que ja és hora de tallar aquesta relació tòxica, no vull seguir més. Vull començar a posar control.

I sí, em va costar molt tornar a parlar fins que em vaig adonar que si marxes, no t'esperaré, no t'aniré a buscar; que si ho faig, tornarà el llibre amb la seva història i estic farta de viure el mateix conte: el mateix cercle viciós sense fi. És absurd intentar tapar una ferida que no para de sagnar. És hora de demanar ajuda i cosir aquest dolor d'una vegada encara que quedi una bonica cicatriu que em recordarà sempre el mal que vaig patir. Prefereixo recordar-ho a viure-ho.

És hora de donar la cara. I no perquè vulgui acabar amb el dolor, he après a conviure amb ell, però he conegut a algú. Després de molt de temps m'he mirat al mirall i li he prestat una mica d'atenció al meu reflex. M'ha dit que feia molt de temps que esperava la meva reacció, que l'he ignorat amb menyspreu, rebuig i dolor. M'ha dit que per fi l'estic escoltant i que s'alegra d'aquesta decisió. M'ha mirat fixament, com quan una mare mira orgullosa als seus fills, i li ha costat, però al final m'ha parlat sense parpellejar i m'ha dit:

«He notat el teu odi cap a la teva personalitat, el teu fàstic a la teva veritat i m'ha dolgut veure't plorar per no poder-te ni mirar. Ara que per fi hem pogut parlar, et dic que t'has d'estimar. Que el dolor només estarà si tu el deixes actuar. Que si et vols, no et menteixis més, no fugis ni callis per no arriscar. Ja és hora d'agafar el timó. Que potser avui no és, però demà tens una altra oportunitat. Així que crida, estimada, no et quedis callada mirant les teves muralles i comença a parlar, la teva veu és la que s'alçarà. Només tu podràs salvar-te».

Així que després d'una llarga conversació, et dic que ja no et tinc por, ara sé que no et quedaràs perquè no et deixaré. Has viscut dins meu sense control i ara jo prenc les regnes d'aquest motor. És hora de dominar-me a mi mateixa. El silenci és l'únic que escoltaràs de mi, és tot el que t'haig de dir. Ja m'he afartat de deixar-te guanyar, per això et dic: ben jugat, però ara comença l'autèntica partida.

Avui comença el meu parlar. Avui comença el judici final.