MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 55: FINE LINE

#Jody

—Hauries de dormir una estona —sento que diu la meva mare, però la seva veu ressona en el meu cap com si estigués parlant dins una cova profunda provocant molt d'eco. Però té raó, tinc molta son. Espera, per què estic escoltant a la meva mare? Se suposa que ella està a quilòmetres de mi.

—Estic bé, puc esperar que la Jody es desperti —respon en Cameron. «Oh, d'acord, no t'estava parlant a tu» em diu el meu subconscient. Espera, acaba de parlar en Cameron? En Cameron està aquí? Per què no ha dormit? Quant fa que no dorm? I per què està esperant que em desperti? Estic desperta, no ho veu?

—Hauries de dormir... estic desperta —dic en veu baixa alçant la mà per mostrar-li que estic desperta, però la mà no se'm mou. Hi ha un pes que m'impedeix moure el braç. Intento moure qualsevol altra part del meu cos i succeeix exactament el mateix, no obstant no és com si m'estiguessin aixafant, és com si la força de la gravetat m'empenyés contra el terra. Estic cansada, molt cansada i no tinc gens de forces.

—Jod? Has dit alguna cosa, amor? —em pregunta en Cameron. No m'ha escoltat o què?

—Jody, filla? —insisteix la meva mare. Si segueixen dient el meu nom, m'esborraran l'existència. Estic adormida, tampoc és que hagi patit un accident i hagi estat en coma, no? El meu cervell es posa en alerta de cop: sí que he tingut un accident. He discutit amb en Cameron i després em feia molt mal la panxa i el bebè... En Travis m'ha vingut a buscar i després l'ambulància... què ha passat? On estic?

—Em fa mal la panxa —dic quasi sense veu notant algunes punxades en el costat esquerre i intentant tocar-me per veure per què em fa mal.

—No t'ho toquis, amor.

—Què ha passat? —pregunto, però ningú em respon.

—Li diré al doctor que vingui, crec que s'està despertant —diu la meva mare. Per què no m'escolten? De què m'estic despertant?

—Estic viva? —pregunto alçant el to de veu, estic dubtant de veritat si s'han tornat sords o soc jo la que s'ha traslladat de món.

—Què? Acabes de preguntar-me si estàs viva? —sento que diu en Cameron prement-me la mà. Assenteixo amb el cap i deixo anar un soroll de dolor quan intento obrir els ulls—. Sí, amor, estàs viva, et pensaves que et seria tan fàcil deixar-me amb la hipoteca del pis? —diu i no puc evitar deixar anar una rialla, però ve acompanyada d'una punxada de dolor—. No riguis, amor. No t'esforcis, et farà mal.

—Doncs no em facis riure —protesto enduent-me una mà als ulls per fregar-me'ls i intentar veure millor. Aconsegueixo moure les parpelles i obrir lleugerament els ulls, però tot es veu borrós durant una estona fins que les meves pupil·les decideixen enfocar el preciós rostre d'en Cameron—. Ei, ja era hora dormilega —em saluda amb un somriure d'orella a orella i uns ulls brillants.

—Crec que m'he mort i estic al cel parlant amb un àngel —dic allargant la mà que no em té agafada per acariciar-li el rostre.

En Cameron posa els ulls en blanc i s'aixeca per dipositar un petó en el meu front. A poc a poc començo a difuminar millor la vista i a veure com sota la brillantor dels seus ulls hi ha una capa vermella i unes bosses blaves i marcades. A més a més té el cabell despentinat i sembla que no hagi dormit en dies. Se'l veu cansat físicament i emocionalment. Les llàgrimes se m'acumulen als ulls recordant l'última discussió que hem tingut. Li he dit coses que no hauria d'haver pronunciat, he pagat amb ell tota la ràbia i frustració que sentia. No s'ho mereixia.

—Com estàs? —em pregunta deixant-me un floc de cabells rere l'orella, però de seguida s'adona que estic a punt de plorar i arrufa el seny—. Eh, tranquil·la, no passa res. T'acabes de despertar, és normal que estiguis confosa i no entenguis res.