MY REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'3]

Capítol 34: HAPPILY

#Jody

Arribo puntual no el següent al gegant edifici que s'aguanta al meu davant, no sé com perquè tot està fet de vidre i sembla tan fràgil... Quan dic que és gegant, no estic mentint, hi ha d'haver unes dotze plantes com a mínim i joder, al seu davant, en el carrer, si mires amunt, et fa venir vertigen. A més que tothom és professional o almenys ho aparenta. Crec que no he vist a una persona vestida amb roba casual des que ens hem endinsat al centre de la ciutat en la zona empresarial. Tot el que veig són edificis gegants, molta gent vestida amb roba elegant o amb uniformes d'americana i corbata. No m'hauria d'impressionar, ja que Miami és una ciutat gran amb una mitjana de quatre-cents mil habitants, però segons la Wikipedia, Jacksonville en té el doble i això fa que hi hagi el doble d'edificis i que siguin el doble de grans. A més, que la major part de la meva vida me l'he passada a Miami Beach, lluny del centre de la ciutat i això fa que aquesta àrea metropolitana sigui encara més al·lucinant.

—Envia'm un missatge quan surtis, aniré amb la meva àvia a fer un vol per la platja —em diu en Cameron acomiadant-se. Ha aparcat el cotxe en doble fila just al davant perquè pugui baixar i entrar de seguida, així que no tardo a acomiadar-me, no vull que el multin o aturar el trànsit i molestar a la gent.

—D'acord, gràcies per portar-me, t'estimo —el responc agafant la seva cara i fent-li un petó ràpid als llavis.

—Molta merda! —crida mentre surto del cotxe cridant l'atenció d'algunes persones del meu voltant. Em dedica un somriure burleta i jo el fulmino amb la mirada ensenyant-li el dit cor, però abans que pugui respondre'm, el cotxe del seu darrer, clica el clàxon i ell es veu obligat a moure el cotxe.

Somric i em dirigeixo cap a l'editorial de la professora Cox. No volia que en Cameron m'acompanyés, podia venir sola, només està a una hora de Gainesville i amb el «maps» podria haver arribat bé, però s'ha obstinat a fer-ho i aprofitar el viatge per anar a veure a la seva àvia, la qual també vam visitar la setmana passada. La Nana, l'àvia de part de mare d'en Cameron, és una senyora increïble. La seva vida està repleta d'històries i durant les hores que vàrem estar amb ella, va intentar explicar-me'n la major part. Crec que mai oblidaré el somriure que va posar quan va veure a en Cameron entrar en la residència i la manera en què els seus ulls el miraven. Era com si de cop i volta l'energia d'una dona de divuit anys hagués envaït el seu cos. I sembla que li agrado o almenys li caic bé perquè no deixava d'elogiar-me i agafar-me de la mà. És una persona molt dolça i m'agradaria anar-la a veure més sovint. És com si d'alguna manera conegués més a la mare d'en Cameron, com si m'apropés més al Cameron feliç de fa deu anys. Es forma una atmosfera nostàlgica, però els dos estan alegres tot i el que han passat.

—Oh, per fi has arribat, no aguantava més estona amb en Max sola! —em crida la Khadija quan travesso les portes de cristall i el detector de metalls o armes. Ella i en Max, juntament amb mi, som els escollits per treballar amb la professora Cox tot i que els nostres llocs poden ser substituïts en qualsevol moment. Ja ens va avisar que això era un joc, com una carrera, qui més l'impressionava, més treballava. Així que sí, la Khadija i jo som molt afortunades, les dues som d'un curs inferior i les dues hem ocupat el lloc.

—Et molestava tant que has estat parlant amb mi tota l'estona —sento que protesta ell, però ni tan sols li presto atenció, estic massa embovada observant el lloc.

Sostres alts, tot de color blanc i de vidre. Hi ha una zona de descans o espera, segons com li vulguis dir perquè podries dormir en un d'aquests sofàs perfectament. A l'altra banda una zona amb taules i cadires al costat de màquines expenedores, just al costat unes cinc portes d'ascensors i més endavant unes escales de caragol completament de vidre (menys els escalons, és clar). I al final de tot, recepció. És increïble, tot brilla, tot és elegant i bonic. No em crec que tot aquest pis sigui únicament per una editorial, tanta gent treballa aquí? Tanta feina hi ha a fer? No em crec que ara jo també sigui una de les persones que hi treballin i a on faci les pràctiques, encara que sigui temporalment. És espectacular, els meus ulls no poden estar quiets observant una única cosa, tot és al·lucinant, fins i tot l'estora que hi ha sota els meus peus.